M'ungiré amb les essències de l'abisme i entre els glops de la primera Budweiser emmetzinada, recordaré tota la nostra història prescrita. Això - la meva vida - no pot quedar il·lustrada amb la cançó dels Manels: ni jo me'n surto, ni el món sembla tenir cap esperança. I és amb el primer raig de llum, just després de la gèlida matinada on ens vam creure immortals, on deixo reposar sobre els meus llavis el Malboro del que ja havia renegat antany. Entre el fum, en sóc conscient fins i tot abans d'encendre'l, veuré el reflex del meu jo que s'amaga. I és cert, quan començo a inspirar el que em produirà el futur càncer, puc percebre'm en el mateix aire. Però transcendint a ell també et copso, immòbil, dempeus, amb aquella agredolça mirada de reprovació i estima. Què pretens? Què em demanes dient-me, xiuxiuejant-me que no et faci patir? Els camins que jo segueixo no estan preestablerts; no existeix el demiürg que escrigui aquesta tragèdia, que determini el que acabaré fent, el que tu hauràs de dir seguidament, el clima que farà quan jo m'abandoni. No puc prometre't res. Ni tan sols seria convenient seguir com ara. Però ens és igual, a tu i a mi, i continuem amb aquestes paral·leles traçades de forma maldestre, aguantant totes les paraules pronunciades amb un ànim lesiu, tots els somriures dels que n'emana certa mentida.
Malgrat ser nit freda per ser abril, quan baixem a la platja hi trobem a Kafka.
Malgrat ser nit freda per ser abril, quan baixem a la platja hi trobem a Kafka.
