tag:blogger.com,1999:blog-4055369723257801982024-03-13T04:24:39.546+01:00Totalmente A FavorTotalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.comBlogger161125tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-50848291663130047732021-03-21T21:00:00.003+01:002021-03-21T21:00:02.379+01:00Reaparèixer. <p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><iframe allowfullscreen="" class="BLOG_video_class" height="266" src="https://www.youtube.com/embed/s0XAj_EG99U" width="320" youtube-src-id="s0XAj_EG99U"></iframe></div><p></p><p><br /></p><p style="text-align: center;">Recordar. </p><p style="text-align: center;">Reconectar. </p><p style="text-align: center;">Reviure. </p><p style="text-align: center;"><u><b>Reaparèixer. </b></u><br /></p><p style="text-align: justify;">Trobo a faltar viure amb la intensitat d'abans: les punxades de dolor en les profunditats de les entranyes, la febril necessitat d'escriure just abans l'albada, el constant xiuxiueig de les muses dins la meva ment desgastada. Tot el meu ésser vibrava amb el so de les tecles, posseït, sacrificat a la paraula. Han passat quatre anys i he oblidat com escriure; han passat quaranta-vuit mesos i, en definitiva, he oblidat qui era. Vull tornar a sentir els vidres dins les meves venes, vull tornar a sentir com les cicatrius dels meus braços palpiten al ritme del batec del meu cor. Vull tornar a casa, a la meva obscura i tenebrosa llar, al meu refugi, vull tornar a ser capaç d'escriure sense haver de rellegir-me, de provocar una esgarrifança, de sentir que m'agenollo al mig de Gran Via i em sento disposat a morir. He pensat molt, en la mort, aquests mesos. En la mort i en el mar, en desaparèixer i pensar que la vida seguirà corrent. Fer un exercici d'humilitat i saber-se efímers. Ser incinerat i esdevenir pols i saber que els dies seguiran passant, que els que ens envolten seguiran rient, que la vida s'obrirà més enllà de la nostra nit eterna i farà que les flors, de nou, tornin a renéixer. He perdut el temps i les paraules i el nord i l'habilitat que feia que els meus dits volessin sobre el teclat d'aquest ordinador pretèrit. Us he perdut. Però ara reaparec i vosaltres, com Llàtzer, heu de tornar a alçar-vos. <br /></p>Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-4204429192607621072017-03-06T22:08:00.001+01:002017-03-06T22:08:16.345+01:00Tired as fuck<div style="text-align: justify;">
Retornar aquí, a la llar del que ets interiorment, i deixar que les paraules m'abracin com si fossin la mare que acaba de retrobar un fill perdut. Retornar i rellegir-me i assumir que un no ha canviat pas, que les cadenes de fa dos anys, les que m'impossibilitaven volar, són les mateixes que ara estrenyen els meus canells fins a fer-los sagnar. Sóc esclava dels mateixos pensaments i pors, dels idèntics mots que m'han colpejat dia rere dia, des de l'albada fins al capvespre de la meva trista existència. Buidor. Irrellevància. Tragèdia. Aquesta vida tan efímera, tan absurda, aquesta certesa que un cop morts res s'aturarà, que el món seguirà rotant, que hom superarà la pèrdua, que la primavera tornarà a esclatar, que no haurem produït cap canvi. Que l'ésser humà està fet per sobreviure-ho tot, tothom. He compost elegies per a històries que mai han esdevingut, he vessat llàgrimes per cossos que mai he tocat, he assistit a funerals d'éssers que ni tan sols he conegut. M'he desfet i he vessat per les mil tres-centes esquerdes de la meva pell i m'he perdut en les clavegueres de ciutats que no m'han correspost. I ara torno a incendiar-me per l'ombra d'una esperança, per paraules que m'esdevenen dolces, per expectatives creades en codi binari. Estic tan buida que em deixo omplir per l'aigua de qualsevol gerra, inclús si el líquid està estancat, putrefacte. No he sigut mai el llop sinó l'ovella que ha perdut el seu ramat i que espera veure en qualsevol estrany el pastor que la guiï. El gos que ha perdut l'amo, la lluna que vaga espacialment sense l'atracció de la Terra. Treure'm totes aquestes màscares, deixar de ser el soldat en una inexistent batalla. Viure de genolls i humil, viure amb llàgrimes als ulls i el cor trencat a les mans, viure abandonant la idea de transcendir. Viure reconeixent que el destí és un camí de què un no pot desviar-se. I que al final només hi ha l'abisme. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-7467599596689254652015-10-25T17:31:00.001+01:002015-10-25T17:35:20.817+01:00Made of Stone<div style="text-align: justify;">
He passat tres-centes nits sense dormir i en la meva ment he projectat mil cinquanta paraules de colors. L'evidència que l'error fou mentir-me - i mentir-te, al cap i a la fi - inunda cada cèl·lula del meu cos. I ara tinc aquesta absurda necessitat de vomitar-ho tot, aquest irresistible impuls d'agenollar-me enmig de Gran Via i deixar que el primer cotxe m'atropelli. El mar que curava les meves ferides s'ha enretirat i ara, la sorra negra on escric les paraules que em condemnen, torna a revelar la meva veritat. Les meves mans són virtuoses en l'art de destruir, en la certesa de no lliurar, en abraçar la por que em paralitza. Sempre defugint les batalles que em poden convertir en una reina victoriosa. Sempre amagant-me en insondables pous on l'eco de la meva rialla s'esmorteeixi abans d'arribar a la superfície. Sempre deixant que la pell s'arrugui i les mans tremolin i els ulls plorin i aquest cor, que batega quasi imperceptiblement, es congeli, de manera irremeiable. Altra vegada morta en vida, la misericòrdia de la segona oportunitat s'escola entre les cançons que un dia vam escollir. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-61593813639144036892015-06-30T22:02:00.000+02:002015-06-30T22:02:02.694+02:00In the fall<div style="text-align: justify;">
Sempre se'ns ha fet fosc quan les llàgrimes començaven a podrir-nos la pell. Sempre hem vist com el cel s'enfosquia en la pupil·la de l'altre, com la solitud ens obria en canal i deixava les nostres entranyes exposades en el més absolut i deplorable espectacle humà. Sempre he volgut que escoltessis la paraula impronunciable, la que instauraria un abisme entre les nostres ànimes, la que et faria convulsionar com el més feroç dels atacs epilèptics. Sempre, sempre, sempre, quan en realitat hauria de ser mai. Et trobaré a faltar quan el món implosioni i aquestes mans només siguin trossos desmembrats d'un cos irreconeixible. T'enyoraré tan profundament que no trobaré la pau en l'aigua del Leteu i viuré - eternament - encadenada a la memòria d'una història mai succeïda. Qui sóc sinó el reflex en la teva, en totes les vostres existències?</div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-38774968926626871202015-06-21T00:42:00.000+02:002015-06-21T00:42:57.275+02:00We're not going home<div style="text-align: justify;">
No he pogut creuar els set mars per trobar-te. La meva valentia ha naufragat per la primera roca, i l'anhel de dur-te a casa s'ha fos com la xocolatina que tirem al primer cafè del dia. S'ha fet fosc i aquesta tenebra ho ha engolit tot: la meva història, les pretensions d'estimar-te, l'esperança d'un futur on al parar la taula s'hi hagin de posar dos plats. La pèrdua és el nostre habitat natural i l'incessant vaivé de les onades esdevé la certesa que mai ens en sortirem vius, que la condemna ens ha marcat com a Caín, que l'esperança per aferrar-te de la mà en la Barcelona més grisa és només somni. Però seguim recorrent el camí marcat i fingint que tots els dies són bons, que el somriure és sincer, que quan es desfà el paper al mullar-se amb l'aigua les paraules romanen en una altra dimensió, immutables però certes, eternes, sinceres. Ens mentim, en definitiva, i en la perpètua espera per trobar el moment idoni per agenollar-me i claudicar, ens topem amb milers de murs infinits que només fan que recordar-nos que no podem abastar-ho tot. L'atzucac de l'existència; la impossibilitat d'esperar-te; la necessitat de cridar tan fort que explotin els nostres timpans; el desig de tenir-te i sotmetre't; l' obsessió de mirar al teu balcó cada cop que passo per sota de casa teva; la bogeria, tan present, tan absoluta, tan fotudament clavada en la meva ment; la puta vida aquesta que no deixa descansar als maleïts. El destí? Lamentar-me. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe width="320" height="266" class="YOUTUBE-iframe-video" data-thumbnail-src="https://i.ytimg.com/vi/I_B9X-f1XLQ/0.jpg" src="https://www.youtube.com/embed/I_B9X-f1XLQ?feature=player_embedded" frameborder="0" allowfullscreen></iframe></div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-88948728177540719192015-06-19T23:07:00.001+02:002015-06-19T23:07:09.456+02:00La Nit de Sant Joan<div style="text-align: justify;">
L'abril va renéixer als meus dits com ho fa la teva mirada en la primera llum de l'alba. Aquesta ferida em fa tan mal que m'impossibilita sentir com les gotes de pluja llisquen sobre la meva pell. M'he perdut en el procés de repetir el moment en què vam besar-nos; la meva llibertat ha sigut víctima d'aquella turbulenta escena, les cadenes em lliguen al viu record del meu cor bategar tan ràpidament que semblava que explotava. Ja no sóc, ni aquí ni enlloc, i l'ombra del final s'aproxima com ho fa la tempesta. Però seguiré bevent de la llet que va condemnar-nos mentre t'esguardo, i esperaré que de la font hi comenci a vessar la cristal·lina aigua d'on poder esbrinar el meu futur. I més endavant, quan perdi la parla, quan els dits em tremolin, quan tu siguis un xiuxiueig incessant en la foscor de les meves entranyes, m'obriré les venes amb tanta força, amb tanta ràbia, que hi podré veure de nou el teu rostre. Em consumeixo. En el teu somriure, en la teva presència, en el soroll que fan les teves sabates sobre el terra de l'oficina. El meu pecat fou abandonar-me a l'anhel de posseir-te i ara, ara que navegues lluny del meu poder, la meva impossibilitat per retornar-te esdevé el càstig propi d'aquell que juga amb foc i acaba cremant-se. </div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-55947738869561661762015-05-17T22:52:00.003+02:002015-06-13T20:00:50.604+02:00Gran Via<div style="text-align: justify;">
No torbis la meva ment. No apareguis davant meu, com el fantasma que ets, arrossegant peus i cadenes, evocant els meus infinits errors. No xiuxiuegis que pertanyo a una generació que va morir abans de nàixer, que jo sóc l'ombra de la vida, que em nodreixo a base de dolor i desesperació. No m'ensenyis les meves entranyes, podrides; no m'assenyalis com les flors es panseixen al meu tacte. Ja sé que la meva condemna és escriure't quan l'alcohol m'inunda, quan la por d'aquesta solitud se'm fa tan present, tan intensa, que només puc quedar-me immòbil enmig de Gran Via i esperar que m'atropellin. </div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-17196838521635282352015-03-09T22:07:00.000+01:002015-03-09T22:07:50.725+01:00Eternament culpable<div style="text-align: justify;">
T'odio, i ho faig de manera profunda, visceral. T'odio, i és un sentiment que ha començat a nàixer dins meu, inesperat, però que ha començat a fer-se gran, enorme, a vèncer qualsevol intent de combatre'l, a eclipsar els teus somriures i mirades. T'odio i les mans em tremolen i els ulls se m'ennuvolen i l'anhel ja no és de besar-te sinó de fer-te mal, d'esquinçar la teva blanca pell amb el ganivet més afilat que pugui trobar-me. Ja no sóc ningú més enllà de l'impuls de matar-te. I és que en els meus somnis t'esberlo el crani i t'arranco els ulls i t'escupo al pit i et crido, amb ràbia, amb la demència d'aquell que ja no té res més a perdre, que tu has forçat aquesta situació, que tu, i només tu, ets l'ésser que ha de ser condemnat, eternament culpable. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-71061945496308945462015-01-22T22:10:00.000+01:002015-01-22T22:10:10.201+01:00Cold hands<div style="text-align: justify;">
Aquesta Barcelona que tot ho emmetzina. Aquesta solitud que tan
profundament se'ns clava a la pell, aquesta predestinació a ser
mercaderia danyada. Aquests núvols que es trenquen quan tu crides,
aquesta <span class="hiddenSpellError">gelidesa</span> que ni tan sols el teu somriure escalfa. Tota aquesta mentida en la qual vivim, tota aquesta esperança invisible que mai es materialitza. Hem caminat com si <span class="hiddenGreenError">fóssim un sol</span>
ésser i hem menjat mirant-nos directament als ulls. I t'he pogut
descobrir sota aquesta façana tan devastada, i he pogut enderrocar part
de la teva vasta muralla que s'estén més enllà de l'horitzó. Però no
n'hi ha prou perquè em defuges com un animal danyat i et negues a
respectar la meva calidesa. I ploro d'impotència quan el rellotge marca
mitjanit i totes les estrelles de l'univers s'apaguen. Bombardejar la
teva línia de flotació i fer-te caure en els meus braços i lligar-te amb
les cadenes més fortes que s'hagin fet mai. Sotmetre't i anul·lar-te,
xiuxiuejar-te que sense mi no ets res, que en la meva absència aniràs cap a una
eterna deriva, l'abisme. I contemplar com et destrosses i com
claudiques i com, conscient de ser el moribund amb un destí irremeiable,
desapareixes entre la sinceritat de la meva carícia. </div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-63120841378765291032015-01-02T23:04:00.001+01:002015-01-02T23:07:06.938+01:00Afraid of nothing<div style="text-align: justify;">
Han canviat moltes coses des que vaig xiuxiuejar-te que el mar no ens podia vèncer. S'ha vessat la sang desconeguda i els cadàvers dels quals ja no recordàvem el nom s'han alçat, implorant-nos la vida eterna. Però la Barcelona de sempre, la Barcelona grisa que ens castiga a no trobar-nos mai més, s'ha expandit més enllà de l'horitzó, infinit reialme d'eterna condemna. Ja no sóc la que era quan vam trobar-nos per primera vegada, quan el clima era càlid i les meves mans tremolaven sota el pes de la primera cervesa. Llavors em palpitaven les galtes i em perdia en la immensitat del teu dolor, en el reflex de la pell esquinçada que veia en els teus ulls. La teva ombra era llarga i abastava mig carrer i, darrere teu, sempre darrere, resguardant-te, vigilant-te, s'arrossegava lentament la creu de les històries que mai has pogut superar. Han passat mesos des d'això, però encara et mires al mirall i veus el cos dèbil d'aquell que ha estat recentment torturat. Un cop vaig xiuxiuejar-te que el mar no ens podia vèncer i tu vas dir-me que sí, que t'ho creies, però segueixes atrapada en el perpetu naufragi de la teva memòria i jo no sé com salvar-te, com rescatar la teva ànima d'aquesta espiral autodestructiva. Així que seguirem perseguint-nos per aquesta Barcelona que acabo d'estrenar i encara que ja no em tremolin les mans quan et convidi a la primera cervesa, seguiré buscant la manera de trencar totes aquestes cadenes que et fan inabastable.<br />
<br />
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/wIUsuUsiKb0?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Verdana, sans-serif; font-size: x-small;"><span style="background-color: #f7f7f7; text-align: start;"><br /></span></span></div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-31577988665449018822014-12-25T22:34:00.001+01:002014-12-25T22:35:22.394+01:00Condolence<div style="text-align: justify;">
Tu has sentit abans de mi aquest neguit per comprendre tot allò que
passa sense fer soroll. Tu has somrigut a la lluna i has albirat com el
sol es ponia més enllà de l'horitzó. Tu has traspassat la frontera de la
son i la vigília i, en el clímax de la mateixa existència, has
pronunciat la paraula prohibida. Tu t'has abandonat i t'has matat cent
mil cops i has renascut de les teves cendres cent un mil més. I jo vaig
un pas rere teu, seguint-te com aquell qui no té més objectius a la vida
que ser l'ombra d'un altre. I ara ens quedem atrapades en la xarxa dels
mots i les promeses i les mans a l'espatlla i el dolor de saber-nos tan
absents, tan llunyanes, que ni tan sols l'extinció de l'abisme pot
apropar-nos. I jo t'envio les meves més sinceres <span class="hiddenSpellError">condolences</span>
i m'aparto i fujo i desaparec en la nit més fosca que Barcelona ha
patit enguany. No ens tornarem a trobar. No ens tornarem a veure. Però
et cridaré entre somnis i ocuparàs la meva ment una mil·lèsima de segon
després de despertar-me. I és que aquestes cadenes que em lliguen a tu
són tan pesades i tan eternes que em faran que m'ofegui en l'Estígia. I
llavors no podrà salvar-me ni el mateix Caront. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/6DU6lDPs-AQ?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-10506604733690992572014-12-08T21:34:00.001+01:002014-12-08T21:34:55.449+01:00Manchester<div style="text-align: justify;">
Ens assentem a la barra i demanem la primera de moltes rondes de
cerveses a un euro, la gran màgia de Barcelona. I parlem i riem i
comencem a <span class="hiddenSpellError">coneixe</span>'ns
mútuament, a descobrir-nos les debilitats i les fortaleses, a
inspeccionar-nos l'interior com si fóssim antiquaris que esperen
adquirir una peça que han estat esperant durant tota la vida. I mentre
bevem, mentre la cervesa comença a impregnar-nos la pell i els llavis et
miro fixament, <span class="hiddenGrammarError">tan</span>
que em fa mal i que tu t'espantes. I em preguntes el perquè però no
deixes de beure i jo no t'ho sé respondre pel que també bec un glop,
llarg i lent. I de cop t'abandono i centro la meva mirada en l'ampolla
de Jack Daniel's del meu davant i m'oblido de tu i d'aquesta amarga
cervesa que comença a enterbolir-me la mirada i d'aquest antre de la
ciutat comtal que començo a conèixer més bé que casa meva. Torna, em
dius, però no puc perquè m'he segrestat dins meu i la muralla que havies
destruït, tan hàbilment per conèixer-me, s'alça de nou amb la força de
mil titans. M'has perdut, et dic, m'has perdut però no vull deixar
d'embriagar-me amb tu, i et pago una altra cervesa, la que fa tres o
quatre, qui sap, i seguim bevent i tu segueixes parlant perquè vols
tornar-me a la Terra, a aquest tamboret dur, al teu costat. En el fons,
tens por de la solitud, et responc, i a mi m'és igual, m'és indiferent
que no puguis viure sense algú que et riu les gràcies, sense algú que t'agafi el telèfon quan et despertes d'un crit en la matinada
més freda i fosca. M'és igual, et dic, però menteixo, perquè vull dormir
amb tu, però això no puc dir-t'ho o no encara, perquè no vull que ens
fem mal, no vull estar sagnant durant dies per una història que ha
tingut un final abans de tenir un principi. I seguim bevent, perquè la
cervesa cura unes ferides que encara no ens hem fet, perquè l'aire és
càlid i perquè no ens espera ningú. I de fet, em dius que no t'espera
ningú, que sempre agafes el camí més llarg per tornar a casa. I això em
trenca el cor i em fa saltar una llàgrima. I et miro, de nou, amb la
força de mil guerrers en el camp de batalla, i clavo les meves pupil·les
en les teves i lluito per enfonsar tota la teva resistència i quan et
tinc, just davant meu, just amb els llavis entreoberts i el cor
bategant-te amb una feresa mai vista et dic que he de marxar a casa.</div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-38900723890012159272014-12-06T19:53:00.000+01:002014-12-06T20:15:39.515+01:00I follow, I follow you<div style="text-align: justify;">
Incondicionalment salvatge, la nostra obsessió és seguir-te fins a l'avinguda de la mort. Perquè mentre el vent ens xiuxiueja i la culpa colpeja incansablement la nostra ment, correm fins a trobar-te entre els deserts de la pròpia absència. Et vam estimar una nit quan t'abandonaves als obscurs carrers de Barcelona i vam ser recompensats a dormir junt teu, a observar-te just quan la nit es trencava entre el soroll incessant des les campanes. I et seguim perquè ens importes, perquè ens agrada dirigir-nos conscientment cap a la tortura de l'amor, perquè tenim fe i sabem que les històries que porten el nom d'una bèstia sempre acaben en una cruenta batalla. Profundament danyats, profundament sols, profundament embriagats per la bellesa dels teus tatuatges. Profundament convençuts en seguir-te i en veure'ns envellir, militants aferrissats en callar quan la nostra carn es podreixi, quan la ment ja ni recordi el perquè de la nostra incansable marxa. Et seguim: rebel·lia. </div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-30964351274291695412014-09-08T19:30:00.000+02:002014-09-08T19:30:32.730+02:00Runaway<div style="text-align: justify;">
I córrer. Córrer més enllà de tu i de mi i d'aquesta pluja que amenaça en mullar-nos la roba. Córrer per abandonar-te i per oblidar que dins meu hi ha un arbre que creix i que tot ho destrossa. Córrer per satisfer l'animal que clama per clavar-te els ullals a la jugular i beure de la teva sang com si fos el whisky més embriagador. Córrer perquè en el fons, en les profunditats d'aquesta existència absurda que sacrifica les reines i corona els peons, en el racó més íntim d'aquesta malvada ànima que ens dicta on anar, què fer i quantes llàgrimes cal vessar durant la teva absència; en el fons, res importa i tot i que avui estiguem asseguts prop del raig de sol més càlid, demà ens trobarem desterrats al sisè cercle d'un infern tan gèlid com el teu cor. Quan tornis només podré plorar-te des de la distància. I imaginar-te amb la ira als ulls, i contemplar-te sense veure't, i xiuxiuejar en veu baixa una pregària perquè l'ordre sigui restaurat i jo torni a la teva òrbita. O tu a la meva, o aquesta sort que ens defuig a la d'ambdós. En el fons, res importa i això només és l'esperança inútil d'aquell que ha vist com li han arrabassat el joc de les mans; del que just quan estava a punt de caçar la seva presa, aquesta ha estat abatuda per un caçador indiferent a tot, aliè a l'emoció i l'entreteniment. Cal assumir que la buidor només es soluciona amb un reemplaçament. És hora de tornar al camp de batalla. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<object width="320" height="266" class="BLOGGER-youtube-video" classid="clsid:D27CDB6E-AE6D-11cf-96B8-444553540000" codebase="http://download.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=6,0,40,0" data-thumbnail-src="https://ytimg.googleusercontent.com/vi/B196K_YprLw/0.jpg"><param name="movie" value="https://youtube.googleapis.com/v/B196K_YprLw&source=uds" /><param name="bgcolor" value="#FFFFFF" /><param name="allowFullScreen" value="true" /><embed width="320" height="266" src="https://youtube.googleapis.com/v/B196K_YprLw&source=uds" type="application/x-shockwave-flash" allowfullscreen="true"></embed></object></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-77855204813625154242014-09-04T23:54:00.001+02:002014-09-04T23:54:40.874+02:00Before I ever met you<div style="text-align: justify;">
Que s'ha acabat tot. Que em desterren, més enllà de l'horitzó, a una cova on mai més hi tocarà el sol. Me'n vaig sense poder-te dir adéu, assaborint l'amargor de la teva absència. Potser és l'entrenament per quan la marxa sigui definitiva però, en tot cas, demà netejaré la meva taula i guardaré les meves coses en una caixa de cartró i dilluns, si arriba dilluns, emprendré el camí cap a una nova aventura. I tot i que magnifico la tragèdia perquè només ens separarà l'asfalt d'un dels carrers més cèntrics de Barcelona, l'incentiu de robar-te un somriure a mig matí es dilueix en les meves llàgrimes. Cal deturar la caça i esperar que els déus em beneeixin amb la materialització del cafè promès quan retornis a aquesta mina que ens consumeix a tots i ens ofega. T'enyoraré, com si m'haguessin arrancat la il·lusió per viure, com si allà on vaig no pogués emprendre un altre procés que acabés amb un resultat més favorable. Què en serà de tu i de mi i d'aquesta història que ha desaparegut com l'ànsia que tenia de xuclar-te la vida?</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/zzSQ67fhk6g?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-29384657976373155012014-08-13T22:06:00.001+02:002014-08-13T22:06:14.214+02:00Scared of everything<div style="text-align: justify;">
He segellat el final i he abandonat el camp de batalla amb el cap baix i els ulls plens de llàgrimes. I és que marxaràs lluny, allà on naix el mal temps, i no haurem trobat cap moment per reposar alienes al temps, per beure i mirar-nos als ulls i descobrir la fortalesa del nostre vincle. No vull ser un altre cadàver que es dessagna per l'ànsia d'un instant mai nat. No vull ser l'ombra d'uns records que teixeixo pacientment quan el Sol es pon i aquesta solitud, que es clava i se m'enfonsa a la pell, que em recorda el caràcter sempitern de la meva condemna, se'm apareix tan vivament que puc abraçar-la. Així que claudico i m'aparto del camí i deixo l'espasa i et crido que ja no vull esdevenir el fantasma que m'obligues a ser. Que no vull deixar-me absorbir, que no vull renunciar a tot allò que sóc per poder aconseguir el trofeu que és la teva ment. Però s'enfosqueix el cel i el vent bufa i en aquest ritual alcohòlic que he implementat - el de beure una copa de vi cada nit, el de deixar consumir la cigarreta fins a cremar-me - veig la teva imatge. I xiuxiuejo el teu nom i em mires i em dius "deixa'm, deixa'm que vull avançar la feina que no he pogut fer fins ara" i te'n vas i t'asseus i desapareixes i retornes i et difumines mentre els meus ulls prenen les mateixes tonalitats que l'arc iris. Però escric per enganyar-me perquè demà, amb una puntualitat britànica que espanta, tornaré a sentir el soroll de la porta i em giraré per veure com fugisserament t'esmunys per tornar-me la calma de saber-te, de nou, viva. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /><iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/6c-RbGZBnBI?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-42920803185635026042014-08-02T23:12:00.003+02:002014-08-02T23:12:35.128+02:00No rest for the wicked<div style="text-align: justify;">
I prou. Prou d'aquesta història que sembla que no s'acabi mai, prou d'adormir-se i veure com nit rere nit, em segrestes els somnis per col·locar la teva efígie, sempre immòbil, sempre present. Fins i tot les ànimes més pecaminoses, les més abjectes, les que sens dubte acabaran condemnades al més ardent dels inferns, necessiten clemència. Atura aquesta sagnia d'imatges, de paraules, de carícies que mai han succeït; atura tota aquesta desfilada de sentiments dins el meu cor gèlid, tota aquesta mentida que es projecta en les meves parpelles i em recorda que he fracassat i que l'única que compartirà amb mi l'existència és la creu de la meva derrota. Perquè no sé què ets - més enllà del cuc que m'està devorant la vida - ni perquè restes dempeus en el mateix camp de batalla on procuro no dessagnar-me. Però estàs arreu, en cada cantonada, a la paret de l'esquerra (on el mateix abisme) just en el moment de despertar-me; estàs al paviment que trepitjo, a l'aigua que bec, a la cigarreta que deixo consumir entre els meus dits groguencs per la nicotina. Alça'm. Alça'm amb les teves ales pròpies d'un majestuós albatros i llança'm contra el terra quan l'altura sigui la suficient per a esberlar-me el crani. Sóc el projectil maldestre que ha errat en matar el seu objectiu, la bala perduda que ha impactat contra la façana d'una casa del Bronx. Sóc el frau que us explica que es mor i en realitat li somriu a la vida. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/Hh-0y8Qe0Sw?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-6859735935349046882014-07-25T22:00:00.003+02:002014-07-25T22:00:38.372+02:00Leteu<div style="text-align: justify;">
M'has segrestat els somnis. Tinc una paraula gravada a les entranyes de la que no em deslliuro. Podria apostar-ho tot a la bogeria, renunciar al camí recte, endinsar-me dins el camp de sègol del que no se'n surt mai més. T'he vist plorar i m'has trencat l'ànima i violant totes les normes establertes, he optat per ignorar-te. L'ombra que s'estén més enllà de tu m'avisa del perill que corro. No hi ha monuments prou majestuosos per recordar que tot plegat és mentida, però aquesta ànsia d'una història que no pot repetir-se ni en vint-i-cinc mil miralls de la ciutat de Barcelona em fa pensar que res ha de ser impossible. Què dic, què escric, de què parlo? Amb aquest humor negre i aquesta ànima que es remou dins meu, amb aquesta tristesa que em conté i em vessa, he de sobreviure. I se'm fa tard i el temps passa i la meva única obsessió és caminar fins la platja i no deturar-me fins arribar al més enllà. He renunciat a tot plegat i ara carrego amb la creu de la covardia. La propera vegada, en comptes de cinc cerveses, ens prendrem una copa d'aigua del Leteu. </div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-53244896998559254282014-07-23T00:00:00.003+02:002014-07-23T00:03:38.281+02:00Epilèpsia <div style="text-align: justify;">
Qui sap si tornarem a somriure amb la mateixa força de sempre. El vaixell de la nostra vida ha naufragat en alta mar, després de mesos de travessia per la blavor oceànica d'uns ulls que ja no aconseguim recordar. Quan ens vam llevar només vaig ser capaç d'emmudir i no escoltar-te, de mirar fixament el sostre i pensar si el moment creava un precedent. Però la constitució d'aquesta història és flexible i mentre el cafè es feia sobre un fogó brut, jo contemplava la grandesa de Barcelona. Epilèpsia, vas dir, per després acompanyar-nos mútuament a la mina, mentre procuràvem no trepitjar la trencadissa del record de la nit anterior. Com tu, com jo, com totes aquestes persones a les quals el cor batega de manera imperfecta, com cent mil guerrers que moriren en la batalla, com una ciutat que es lleva mandrosa un dijous a les vuit. Com aquesta melangia que ara sento, aquesta pressió incontrolada de la sang en les meves artèries, aquesta pulsió de parlar i escoltar-te i dir-te, perquè podria, que tot allò que mai passà és tot allò que esperava. La ferida sempre es torna a obrir quan de la font en brota l'aigua més obscura, quan el soroll esdevé el crit d'una solitària ànima. I quan vam parar pel cafè - el segon - no vaig poder evitar mirar-te fixament, amb la força pròpia d'aquell que vol penetrar-te per conèixer tots els quilòmetres de les teves entranyes. Ara que tinc els ulls injectats de sang i l'olor de la presa als llavis només vull que la cacera sigui llarga. Al capdavall, d'Ítaca només se'n pot gaudir el camí. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/kHZ5zzNYn5w?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-77265384169254881772014-06-24T23:31:00.000+02:002014-06-24T23:31:34.626+02:00Rebellion<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/lEC67UXr4Es?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
He escollit les meves pròpies cadenes. T'he mirat als ulls i he contemplat el taronja que il·lumina el teu rostre i he decidit seguir els teus passos i convertir-me en la teva ombra. I ara no només sóc un cos que anhela; els meus somnis també s'han aferrat a un desig que només vol deixar de ser-ho. I veig passar els dies i les nits i el vent em transmet la certesa que mai podré contemplar una matinada sabent-me feliç. Sóc un cadàver errant i més enllà de mi només hi ha l'abisme. </div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-87002233961454087022014-06-09T00:26:00.002+02:002014-06-09T00:28:55.812+02:00La promesa<div style="text-align: justify;">
Ens vam aferrar a l'última cervesa com si ens anés la vida. Parlàvem del present i el futur, de les històries que no ens deixaven dormir, de totes aquelles creus que, feixugues, enfonsaven els nostres peus al fang. Ampolla en mà, sortíem a fumar, i entre glop i glop, deixàvem que aquell fum cancerigen ens penetrés l'ànima. Érem al Raval i si hi havia demà, no ho recordàvem. Vam voler morir per purificar-nos, vam voler obrir-nos les entranyes per expulsar tot allò que ens devorava. I quan jèiem, inconscients a la vorera, temorosos davant l'huracà que es desfermava dins la nostra ment, no podíem evocar l'origen exacte de les nostres ferides. No som cap au fènix: de l'embriaguesa de dimecres només en va sorgir la certesa de saber-nos condemnats. I és que l'absència, tan present, tan absoluta, ens devora, esdevenint el cuc invisible que ens consumeix la vida. </div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-35106115017360372842014-06-03T23:05:00.000+02:002014-06-03T23:05:05.222+02:00Artifici<div style="text-align: justify;">
La qüestió és caçar-te. Recórrer el camí tortuós cap a Ítaca i intentar enfonsar el ganivet en la teva blanca pell, tatuada. M'alimento dels somriures que atrapo i respiro entre les paraules enverinades que xiuxiuegen els teus llavis i quan travessi el bosc, es farà negra nit i tenebra. I el vent remourà les branques i l'aigua sortirà de les lleres fins a inundar-nos. Jo caminava i em perdia i m'asseia i vagava fins a quedar atrapada en la xarxa de la teva indiferència. I ara camino i em perdo i m'assec i vago fins a consumir-me. Al llarg de totes les nits la pedra rodolarà pendent avall, aixafant allò que s'ha construït al llarg del dia. Torno a ser Sísif, i Ícar i aquell Prometeu encadenat que no sentia res més que l'acer mossegant la seva pell. No sóc incansable. No sóc invencible. L'armistici sempre s'ha firmat amb la sang que ha alliberat la meva navalla. Mai he pogut entretenir-me amb aquest engany.</div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-37850828797778528422014-05-28T23:52:00.001+02:002014-05-28T23:52:02.331+02:00El llop estepari<div style="text-align: justify;">
Qui pot sobreviure als somnis? Qui pot mirar-te més enllà de la teva dilatada pupil·la i no sentir el cor bategar, desbocat? Mil nits després d'encadenar-me al teu rostre emergeixo de les cendres, com l'au fènix, i em confesso davant l'espill. La paraula prohibida ha tornat a ser dita i entre la boira, ressorgeixen les ombres del passat en el que lliuràvem les batalles. He tornat a sagnar i he tornat a morir i he tornat a despertar, en l'endemà, quan el primer raig de la matinada més freda ens feria. Ja no sóc res: sóc el cadàver que s'aixeca i es vesteix i camina i somriu i fa veure que sent i percep una realitat dolorosa. Sóc el Prometeu encadenat, l'Ícar que anhela el Sol però quan s'hi apropa, empren una caiguda lliure, mortal. Sóc Pizarnik, sóc Woolf, sóc el mateix Baudelaire consumint-se en un carrer de París. Sóc Whitmann, sóc els versos entre l'herba, sóc el Vila-Matas desesperat per trobar la cita perfecte. Sóc un i sóc mil i em faig i em desfaig en aquesta tristesa perenne. Mata'm. Enfonsa el ganivet en les meves entranyes i deleix-te amb la vida vessant pels meus llavis. No vull tenir seixanta anys i despertar-me i tenir la certesa que he malgastat tota una existència. Jo sóc el llop estepari. </div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-61380130908429971682014-05-18T21:58:00.002+02:002014-05-18T21:58:16.116+02:00L'impossible <div style="text-align: justify;">
Passaran cent nits en les quals no recordaré el meu nom. I durant cent hores plourà, i durant cent instants el vent bufarà amb tanta força que
s'endurà els records de l'estenedor de la nostra vida. Hi va haver un
dia en què creia que tot era per sempre. Però la certesa va defugir a la
velocitat del llampec i després - si n'hi va haver, de després - va
aparèixer la sensació que tot està mort i que jo no he de morir amb
aquest tot. La ciutat, tant una com l'altre, aquell somriure llançat a mig matí, la teva veu pronunciant un nom que creia ignorat: el joc esclatant
com la primavera, com el primer pètal d'una rosa plena d'espines. Què
en farem, de tu i de mi i d'aquests somnis que em provoquen? Què en
farem, d'aquesta xarxa que ens atrapa i ens estreny i ens obliga a
respirar tan intensament que ens fa mal? Seguiré bevent<span class="hiddenGrammarError">-me</span>
la sang de les meves artèries, seguiré recollint les meves entranyes a
cada passa. La certesa que em desfaig en l'aigua i reneixo en la cendra,
la certesa que Ítaca no té camí, la certesa que aquestes mans amb les que escric comencen a tremolar. La certesa que no hi ha Déu. Mai hem tingut la decència per abandonar-nos abans de perdre-ho tot. I ara, ara en tornem a pagar les conseqüències. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/kSZMvgdIGIU?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-405536972325780198.post-39839395419515564392014-02-28T19:39:00.003+01:002014-02-28T19:39:36.566+01:00Màscares <div style="text-align: justify;">
No ha existit res, abans de mi. Però la closca de l'ou fou trencada i la llum va aparèixer. Ara torna a ser de nit: la tenebra ens ha aferrat pel coll i marca els seus gèlids dits en la nostra pell. Parlar en aquest plural majestàtic per explicar déu sap què, potser que aquest vent que ara bufa amb força se'ns enduu uns records que no volíem perdre, o que la necessitat d'escriure només brota quan la monotonia ens devora, dia a dia. No ho sé. De fet, no he sabut mai res, però m'he fet lloc en un món que no he acabat mai d'entendre, omplint el no-res amb una memòria efímera. Un dia claudicarem tots plegats, entregarem les armes amb les què hem batallat de manera cruenta, suturarem les nostres ferides i ens abandonarem a un llit brut però calent en el lloc més llunyà de la faç de la terra. I veurem nàixer el mal temps i esperarem la mort, cansats, exhausts, desitjosos de poder dormir per sempre. Però no serà avui ni demà ni tan sols durant el mes vinent, quan els dits se'm dobleguin per l'artrosi i la memòria em falli i no sàpiga recordar si totes aquestes paraules són certes o formen part de la mentida que és viure. En això es tradueix tot plegat: en posar-se el màxim de màscares possibles per a perdre la pròpia identitat. </div>
Totalmente A Favorhttp://www.blogger.com/profile/16959335454454286540noreply@blogger.com