10.4.09

En un dia on la pluja oferí una petita treva, la noia que podria dir-se Clàwdia i la seva acompanyant passejaven per una ciutat que els hi era desconeguda. Tot i així, ambdues caminaven amb seguretat, com si sabessin on dirigir-se. La noia que podria dir-se Clàwdia no tolerava asseure's i deixar passar la tarda; en canvi, la seva acompanyant - que ben bé podríem anomenar Clarissa - no tenia cap altre més desig que enfonsar-se en un sofà d'un d'aquells bars moderns, demanar-se un tallat amb gel i observar com el sol defallia en el mateix horitzó. No és que la noia que podria dir-se Clarissa gaudís deixant perdre un temps que de gran enyoraria, ans al contrari, però per a ella la felicitat era allò, relaxar-se amb un bon cafè, una companyia immillorable i oblidar les hores. Per la noia que podria dir-se Clàwdia, això resultava insuportable. S'avorria solemnement - fins al punt de fullejar absurdes revistes - i es removia amb constància en la butaca, proposant activitats per omplir aquells buits. Lògicament, per un observador aliè i extern a ambdues senyores, tot plegat resultava una absurda lluita. Malgrat els vincles que les unien, ningú havia dit mai que haguessin de ser iguals en tot. Ni tan sols elles mateixes ho sospitaven. Tot i així, quan la noia que podria dir-se Clarissa s'aixecà amb resolució i digué amb fermesa que ja podien marxar, les dues van saber que una part d'elles s'havia esquinçat davant l'evidència d'aquesta diferència, d'aquesta divergència tan profunda, tan essencial.

Tanmateix, quan la noia que podria dir-se Clarissa es trobà sola, pensà que només havia sigut un malentès, una falta de comunicació, falta sens dubte imputable a ella i a la seva incapacitat per expressar coses que vesessin de les seves entranyes. I se n'anà a dormir, just quan les primeres gotes de pluja tornaven a caure, amb la promesa d'intentar extreure's la màscara per dir allò que resultava vital: la quietud que ella buscava al asseure's i quedar-se immòbil, amb un somriure als llavis i un cafè a la mà, tenia la única finalitat de gaudir de la companyia de l'altra, sense interferències, sense pertorbacions alienes, sense saber-se preses pel mateix temps.

El que no sabia la noia que podria dir-se Clarissa ni tampoc la noia que podria dir-se Clàwdia, és que l'abisme que havia nascut entre elles les acabaria engolint, poc a poc, sense que se n'adonessin.


3 comentaris:

Miquel Casellas ha dit...

Un nom és tan important?

Albert ha dit...

(bonic redisseny, et contindrà molt bé)

Mirielle ha dit...

i una noia que podria dir-se Mirielle aprofita per aixecar el barret a la manera d’un gentlemen anglès i felicitar-la pel continuo ressorgir de la deliciosa literatura al seu bloc. I també perquè ens permet als lectors, aquesta vegada, trencar amb el silenci.