Podria recitar-te a Whitman, a Pizarnik, confessar-te com m'estremeixen els seus versos, com anhelo arribar a igualar-ne el virtuosisme; podríem observar un Rothko, mentre t'expliqués aquella fantàstica experiència estètica a classe amb l'Untitled de 1949, podríem observar un Rothko i jo cauria de genolls i sentiria com se'm trenca la mateixa ànima, com se'm desfà el meu cor putrefacte; podria dur-te a Santa Maria del Mar i asseure'ns entre el silenci i no resar però si copsar l'atractiu espiritual de la religió, l'esforç per a construir la catedral, la sang i el suor i la fe que emana de cada pedra dipositada en el temple; podria ensenyar-te tot allò que considero la vida mateixa, la pròpia i la única existència vàlida i em miraries amb cara estranya, amb escepticisme, em miraries i xiuxiuejaries: "no ho entenc, no t'entenc" i jo em sentiria com si realment m'haguessin travessat amb milers d'espases, derrotat, vençut, aniquilat per sempre, ara i aquí, sense possibilitat de recuperar del mateix Infern tot allò que em fa ser tan menyspreable, però alhora tan humà, tan únic.
I ploro, perquè en el fons, em desconeixes totalment.
I ploro, perquè en el fons, em desconeixes totalment.
