You said boys should never cry

Ja no em surten les paraules. Intento escriure com abans, amb el mateix virtuosisme, amb la mateixa riquesa de vocabulari i acabo reiterant-me, sempre les mateixes idees, les mateixes connexions. Sempre els vidres a la sang, sempre algú de genolls enmig de la Gran Via, sempre aquesta tristesa que ho tenyeix tot i que resulta tan complicada de conquistar. Però com escriure des de l'alegria? Des de la joia, des de la felicitat? Com poder parlar amb tanta força de com la passió pot governar una existència plena? Igualment, a qui enganyar: en les meves entranyes només hi ha tenebra. Ara esquinçada, inconsistent, oxidada; abans, més obscura que la present en el fèretre on la meva antiga personalitat descansa, oblidada. He perdut el do. Ja no sóc el virtuós de les lletres, el dominador de les tecles. La meva espasa es desfà, convertida en infinits grans de sorra. El meu escut desapareix, com si fos el fantasma del meu jo passat. Vindràs a veure'm, antiga existència, aquest Nadal? Vindràs a recordar-me que fa quinze anys, jo era príncep d'una terra on el dolor nodria cada frase? I ara què faig? A vegades vago sense rumb per aquesta maleïda ciutat que em parla amb una llengua estranya i defujo de les presències que colpegen portes d'habitacions que no vull obrir. Et maleeixo, vida, i em maleeixo per perdre'm en el camí de rajoles grogues. Empresonat dins el meu mateix cos. Encadenat a les meves mateixes venes. El rellotge que em recorda la meva condemna, el meu mateix cor. Jo i dins meu, l'altre jo. Víctima i alhora, el botxí més cruel. Per a què necessito del Diable, quan em tinc a mi mateix?