Cafè de Nit, Van Gogh

Sempre m'agradava observar-los des del racó més fosc de tot el bar. Arribava a mitja tarda, just quan el cafè encara estava buit, demanava un tallat amb gel, i m'asseia, encenent cigarret rere cigarret, veient passar les hores, el temps. Poc després, començaven a entrar. No venien mai junts, sempre de forma separada. Fins i tot es miraven amb recel, amb odi. Sé que quan deixaven reposar la seva mirada en la dels altres, tots pensaven que aquell altre, aquell era sempre el desgraciat, el que venia a passar la tarda entre gintònics i bourbons, el que mantenia una vida que era un fracàs. Mai se n'adonaven que ells mateixos formaven part d'aquella estirp tan estranya, tan misantropa. Fos com fos, demanaven el whisky on the rocks i es deixaven caure en la cadira més pròxima. Alguns, només alguns, superaven la seva animadversió envers l'altre i buscava una mica de companyia. No mantenien grans converses. N'hi ha que només en tenien prou de sentir-se acompanyats, sense que fos necessari creuar paraules, trobar punts de tangència, crear constructives discussions. La gran majoria però, preferia la solitud, a la qual ja estaven tan acostumats que responien de forma furiosa si algú gosava adreçar-li's algun mot. Era un bar silenciós, somort. La vida s'escapava per la mateixa porta cada cop que una ràfega de corrent l'obria. Tothom s'asseia, atrapat pel seu mateix cos, atrapat per una vida que li era impròpia, mantenint un llarg diàleg en si mateix, prenent constantment la resolució de canviar, de fugir, d'abastar la felicitat.

A hores d'ara però, cap d'ells és absent.

Relats Conjunts