Potser és aquesta espera la que se'm travessa enmig de l'ànima, impedint-me respirar de forma plena. Potser és la incertesa d'ignorar si la resposta serà un sí o un no. Recordo el moment i m'estremeixo. Em broten els sentiments per la boca, pels ulls, per la pròpia pell i penso que, malgrat això acabi en catàstrofe, ara sóc més humana. Però passaran els dies i ens retrobarem, davant l'escala noble. I de dins em sorgirà el mateix impuls que fa dies que sublimo. Quan et parlava de Rothko, reies. Quan et mirava després d'escoltar la paraula maleïda, la serietat et dibuixava un rostre adorable. Això és el peix que es mossega la cua.
totalmenteafavor@gmail.com
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.
2 comentaris:
eieiei molt be.ja era hora que escriguissis
Que els fats et siguin favorables
Publica un comentari a l'entrada