Normandia

DESEMBARCAMENT DE NORMANDIA, 6 de juny de 1944

Desembarcàvem encara amb el bes ardent de les nostres estimades als llavis. El sol naixia lentament davant nostre, i el seu reflex marcava "el camino de baldosas amarillas" què seguir per a vèncer. Tots érem un i un érem tots. La meva ferida era la nostra ferida, el meu dolor es projectava sobre els nostres caps, procurant que de cada ull en vessés una llàgrima per la mateixa causa. Mímica. Veure'ns era veure un soldat reflectit en milers d'espills. Al alçar un el fusell per protegir-lo de l'aigua, tots l'alçàvem. Quan un disparava, anticipant la resposta de l'enemic fugisser que es protegia en les més tenebroses ombres, tots disparàvem volent-lo mort. Retornar a la llar, càlida, humil en la majoria de casos, però totalment acollidora era l'únic pensament que dominava les nostres ments, més enllà de la set de sang i l'afany de defensar la pàtria, la nostra pàtria. I aquí érem, travessant una platja remota, amb sorra als mitjons i el pols tremolós per un futur incert. Alguns soldats es preguntaven si la mort era propera, mentre xiuxiuejaven el nom de la dona que els havia mirat als ulls dies abans, confessant-los que l'estimava, a ell, a tots. Què la mort d'un significava la mort de tots, ho sabien. Però aquest sentiment de pertinença, de formar part de la història, d'alliberar la pàtria i el mateix món no els era suficient quan hi havia en joc el fet de no tornar a sentir el plaer d'adormir-se en el seu propi llit. I en la disjuntiva, en el dubte transcendental sobre si seguir endavant o retirar-se de manera dissimulada, el crit enèrgic del general ordenant l'avançament era impossible de no obeir. De cop, un soldat es gira. En la llunyania es sent un soroll, un colpejar monòton. No pot evitar pensar que caven una tomba en algun lloc. I no ell sinó tots ells, van tenir alhora la certesa que la seva condemna era una cosa inajornable.

Una nova proposta pels Relats Conjunts