2.1.15

Afraid of nothing

Han canviat moltes coses des que vaig xiuxiuejar-te que el mar no ens podia vèncer. S'ha vessat la sang desconeguda i els cadàvers dels quals ja no recordàvem el nom s'han alçat, implorant-nos la vida eterna. Però la Barcelona de sempre, la Barcelona grisa que ens castiga a no trobar-nos mai més, s'ha expandit més enllà de l'horitzó, infinit reialme d'eterna condemna. Ja no sóc la que era quan vam trobar-nos per primera vegada, quan el clima era càlid i les meves mans tremolaven sota el pes de la primera cervesa. Llavors em palpitaven les galtes i em perdia en la immensitat del teu dolor, en el reflex de la pell esquinçada que veia en els teus ulls. La teva ombra era llarga i abastava mig carrer i, darrere teu, sempre darrere, resguardant-te, vigilant-te, s'arrossegava lentament la creu de les històries que mai has pogut superar. Han passat mesos des d'això, però encara et mires al mirall i veus el cos dèbil d'aquell que ha estat recentment torturat. Un cop vaig xiuxiuejar-te que el mar no ens podia vèncer i tu vas dir-me que sí, que t'ho creies, però segueixes atrapada en el perpetu naufragi de la teva memòria i jo no sé com salvar-te, com rescatar la teva ànima d'aquesta espiral autodestructiva. Així que seguirem perseguint-nos per aquesta Barcelona que acabo d'estrenar i encara que ja no em tremolin les mans quan et convidi a la primera cervesa, seguiré buscant la manera de trencar totes aquestes cadenes que et fan inabastable.