La carrera de la rata

 

Vidres a la sang i l'ànima perduda pel laberint de l'existència adulta. Abans escrivia fins que el primer raig de sol m'enlluernava i ara em desperto amb aquest primer raig per perpetuar la carrera de la rata. Dormir, llevar-me, treballar, dormir. I així fins al final dels temps, amén. M'he perdut i he perdut la meva essència. He perdut el dolor, el patiment, viure a flor de pell, sentir-ho tot com si m'estiguessin travessant el cor amb una llança. On és, el meu cor, ara? On és la meva autenticitat, el meu impuls de kamikaze, la meva desesperació, que creia perpètua? Tot canvia, jo canvio. La impermanència de l'ésser. No aferrar-nos a res, acceptar el canvi, integrar el que vam ser, enorgullir-nos del que som ara. Però m'enyoro. I tinc aquest sentiment clavat en les meves entranyes, antany negres, ara del mateix color que la resta. Era única, era excepcional. Era una flor que es pansia de la forma més bella possible, una flor que ningú podia deixar de mirar, amb estranyesa, amb cert temor. Ara formo part d'un jardí que conté un únic tipus de flor. Totes d'igual mida i color. Totes amb un encant anodí, superflu. Cop a cop m'he anat doblegant. Ja sóc igual que tu.