Totalmente A Favor

Ahir parlava de l'albariño i avui me'l bec, amb una certa taquicàrdia per aquesta inèrcia que retorna per a dominar -de nou - la meva existència. Per myspace, escolto el nou cedé de Miqui Puig i sent fidel al que canta, dijous sacaré a pasear mi doble condición. No sé si tot està perdut d'avant-mà o bé encara hi ha l'esperança que reneixi la història antiga com un au fènix; no obstant, sí que tinc la certesa que hi haurà una batalla i que de mi, en vessarà la sang per on floten els vidres sobre els que abans esnifàvem la pròpia vida. Vam canviar en algun moment sense determinar encara, vam mutar cap a quelcom que encara no entenem i de nosaltres aflora una misteriosa necessitat de llegir poesia - ahir en parlava, avui ho proclamo - i d'escriure, però fer-ho febrilment, com si en cada mot se'ns anés la mateixa existència. En realitat és així: cada frase esdevé el fonament d'un nou món, on allò real no delimita els nostres anhels, on la pluja es converteix en aquest albariño suau però embriagant. I enfollir amb la certesa que ja res importa i que tot plegat és susceptible de ser tirotejat amb la més profunda crueltat. No res: el temps passa, veritat irrefutable que s'estén sobre nosaltres assimilant-se a la mortalla feta de tenebra; el temps passa i envellim immersos en el dubte de dir allò que no gosem i de fer allò que ens acovardeix efectuar. Som el màxim exponent del que critiquem en els altres. Val la pena veure-ho ara, que (només) comença a estar tot perdut.