Ahir, després de retornar Les Hores a la prestatgeria, vaig acariciar el llom de tots els Woolf i vaig dir-me: per què no? Per què no tornar a rellegir-los, poc a poc, en un intent d'intentar copsar totes aquelles pinzellades perdudes en la primera lectura? Així doncs, ignorant la pila de lectures per als viatges en tren 2008-2009, vaig agafar decidida el Mrs Dalloway.
He de confessar què, per una misteriosa i desconeguda raó, la prosa de V.W. m'entristeix. Fins i tot, asseguraria que, en aquest sentit, és per a mi una fatal elecció com a lectura matutina. Podríem dir que els mots em fereixen i que tot plegat canvia i que el món - absurd, sempre - es tinta d'un color pròxim al negre, però jo he de continuar, seguir existint, arribar a la universitat, fingir quelcom que no sento.
Més tard, al migdia, retornava a la seva lectura prop de l'Arc del Triomf, fent temps. Llegia la part on Maisie Johnson es troba amb Septimus i Rezia (pàgina 31, Alianza Editorial) i com aquest encontre, que només dura uns segons, el necessari per demanar una indicació turística, li provoca tal trasbalsament intern que de cop, tot li sembla estrany, terriblement estrany.
És això el que converteix la Woolf en una virtuosa; és aquesta capacitat per descriure a la perfecció els petits canvis que el món causa en les persones, és aquesta facultat de plasmar en el paper les oscil·lacions - entre l'alegria immensa i la profunda malengia - il·lògiques de l'ésser produïdes per qualsevol trivialitat en la nostra vida més ordinària.
I de cop, s'activen els aspersors i penso en aquella aigua i en el temps i en la gent que passa sense destí o potser amb ell i en la vida que deixo perdre mentre m'aferro a ben bé no sé a què i tu i l'amistat i aquestes cadenes que em lliguen al fracàs i la indeterminació i tot, absolutament tot, pren un altre color i el meu reflex es dilueix en el mateix líquid que rega la gespa. I em sento, no una Virginia Woolf perquè això seria blasfemar, si no algú que ha entès les vissicituds del viure i s'hi sotmet, incapaç de fer altra cosa, incapaç d'equilibrar-se.
He de confessar què, per una misteriosa i desconeguda raó, la prosa de V.W. m'entristeix. Fins i tot, asseguraria que, en aquest sentit, és per a mi una fatal elecció com a lectura matutina. Podríem dir que els mots em fereixen i que tot plegat canvia i que el món - absurd, sempre - es tinta d'un color pròxim al negre, però jo he de continuar, seguir existint, arribar a la universitat, fingir quelcom que no sento.
Més tard, al migdia, retornava a la seva lectura prop de l'Arc del Triomf, fent temps. Llegia la part on Maisie Johnson es troba amb Septimus i Rezia (pàgina 31, Alianza Editorial) i com aquest encontre, que només dura uns segons, el necessari per demanar una indicació turística, li provoca tal trasbalsament intern que de cop, tot li sembla estrany, terriblement estrany.
És això el que converteix la Woolf en una virtuosa; és aquesta capacitat per descriure a la perfecció els petits canvis que el món causa en les persones, és aquesta facultat de plasmar en el paper les oscil·lacions - entre l'alegria immensa i la profunda malengia - il·lògiques de l'ésser produïdes per qualsevol trivialitat en la nostra vida més ordinària.
I de cop, s'activen els aspersors i penso en aquella aigua i en el temps i en la gent que passa sense destí o potser amb ell i en la vida que deixo perdre mentre m'aferro a ben bé no sé a què i tu i l'amistat i aquestes cadenes que em lliguen al fracàs i la indeterminació i tot, absolutament tot, pren un altre color i el meu reflex es dilueix en el mateix líquid que rega la gespa. I em sento, no una Virginia Woolf perquè això seria blasfemar, si no algú que ha entès les vissicituds del viure i s'hi sotmet, incapaç de fer altra cosa, incapaç d'equilibrar-se.
3 comentaris:
Si us plau, recomana'm un VW q no sigui Ms.Daloway i les seves flors... un que sigui un MUST per tu.
Merci.
jo també aprofito per llegir durant el trajecte llarg que tinc fins la universitat. El darrer de la Woolf rellegit... Les Ones, les veus que s'arrissen sota la fosca, que tremolen, atordides, com si fossin empeses per apressades bufades de vent.
Bé, perdrem doncs l'equilibri i avancem vacil·lants, sense cap mena de lligam, damunt tot allò que ens és hostil.
[ http://thatblogalreadyexists.wordpress.com/2008/10/03/57-piedad/#comment-62 ]
¡Que remedio!
Todo es culpa del arco del triunfo. Y Virginia.
Publica un comentari a l'entrada