DONA DESCONEGUDA Ivan Kramskoy 1883
Duc, en el fons, una vida tediosa. Passejo amb carruatge pels nevats carrers de Moscú i m'aturo, aquí i allà, per a contemplar la vida abjecte d'aquells que m'envolten. Jo els menyspreo. I no obstant, sento la necessitat, dia rere dia, de fer aquest trajecte i observar, amb aquest esguard fruït d'una mescla inexacte d'altivesa, pedanteria i certa fastuositat, les situacions més quotidianes i monòtones, perquè són, en essència, les que em resulten més alienes a la meva condició.
Malgrat tot, i si bé que no vull reconèixer-ho, trobo un cert plaer en les accions més comunes: gaudiria de la compra de la primera barra de pa abans de la sortida del sol i somriuria com un infant amb l'elaboració de l'àpat que clogui el dia. Tot i així, res d'això em correspon, per naturalesa. Jo, vaig nàixer per a contemplar el meu imperi des de la més alta finestra de la meva llar, negant-se'm alhora, qualsevol activitat que pogués danyar aquestes mans pàl·lides, terriblement pàl·lides i fràgils. Com enfrontar-se contra allò que se m'imposà abans que tingués la facultat de rebel·lar-me? Aquesta vida ja és inherent a mi. La duc als meus gens, com si fos una tara, i és inútil lluitar-hi. Perdoneu-me, potser inútil no és la paraula: podria emprendre una guerra interna per a deslluirar-me de totes les comoditats a les que ja estic avesada, però quin seria el resultat? Un interior devastat, ensangonat, per, al capdavall, continuar amb la mateixa situació? Una derrota pronosticada d'avant-mà, una batalla perduda anunciada als astres. La existència, al cap i a la fi, és resignació amb allò que som, o més aviat, amb allò que ens han obligat a ser.
I ara deixeu-me, us ho prego. El gèlid vent comença a bufar en aquest Moscou tan avorrit i els meus serfs comencen a impacientar-se. Com veieu, ni tan sols jo duc una existència del tot lliure: estic subjecte als designis d'aquest temps inclement, als esguards malhumorats d'aquells que em serveixen i a la meva naturalesa.
Malgrat tot, i si bé que no vull reconèixer-ho, trobo un cert plaer en les accions més comunes: gaudiria de la compra de la primera barra de pa abans de la sortida del sol i somriuria com un infant amb l'elaboració de l'àpat que clogui el dia. Tot i així, res d'això em correspon, per naturalesa. Jo, vaig nàixer per a contemplar el meu imperi des de la més alta finestra de la meva llar, negant-se'm alhora, qualsevol activitat que pogués danyar aquestes mans pàl·lides, terriblement pàl·lides i fràgils. Com enfrontar-se contra allò que se m'imposà abans que tingués la facultat de rebel·lar-me? Aquesta vida ja és inherent a mi. La duc als meus gens, com si fos una tara, i és inútil lluitar-hi. Perdoneu-me, potser inútil no és la paraula: podria emprendre una guerra interna per a deslluirar-me de totes les comoditats a les que ja estic avesada, però quin seria el resultat? Un interior devastat, ensangonat, per, al capdavall, continuar amb la mateixa situació? Una derrota pronosticada d'avant-mà, una batalla perduda anunciada als astres. La existència, al cap i a la fi, és resignació amb allò que som, o més aviat, amb allò que ens han obligat a ser.
I ara deixeu-me, us ho prego. El gèlid vent comença a bufar en aquest Moscou tan avorrit i els meus serfs comencen a impacientar-se. Com veieu, ni tan sols jo duc una existència del tot lliure: estic subjecte als designis d'aquest temps inclement, als esguards malhumorats d'aquells que em serveixen i a la meva naturalesa.
humil proposta per als Relats Conjunts
17 comentaris:
Molt maco, com sempre. Fas servir les paraules d'una manera que el relat t'absorbeix. Felicitats!!
M'ha agradat. És curiosa, i per pensar-hi, aquesta manca de llibertat dels rics...
Una proposta molt diferent.
Ets bona escriptora, i com et poses dins la pell d'aquesta dona tan freda...Li aniria bé baixar del seu carruatge, comprar flors, parlar amb la gent amb la que ella no es vol mesclar...
Una visió diferent, que acaba fent una mica de pena, malgrat l'altivesa.
És un relat amb moltes veritats... M'agrada molt com ho escrius! M'agrada poder-te conèixer i ja et continuaré llegint totes aquestes paraules i aquesta originalitat per descriure el món!
m'ha agradat el teu relat amb les seves contradiccions i la seva visió alternativa.
Engancha i sobre tot em quedo amb aquest paràgraf:
"La existència, al cap i a la fi, és resignació amb allò que som, o més aviat, amb allò que ens han obligat a ser".
com esta el servei! jejeje molt xulu el toc final!
Fantàstic!
salut! :*)
Molt bonic, m'agrada com ho expliques i fins i tot fa una mica de pena aquesta desconeguda.
Et felicito!
Pobreta, no? sí, altiva i també de classe, ben explicat, però com la Carme, al final em fa un xic de pena...Jo l'he girat!!!
gracies pel teu relat es molt maco...(jo en vull mes)
Com diuen per aquí dalt, quin domini de les paraules! Crec que puc veure la protagonist arrufant el nas mentre passeja pels carrers de Moscou...
I l'apunt final, molt bo! :)
Si més no és sorprenent i molt ben explicat. Tens molta traça. Podríem discutir fins a l'eternitat això de la resignació, de l'obligació, etc... ho deixarem per unaltre relat!
Salut!
una narració que t'enganxa... (com sempre)
Genial!
;¬)*
gràcies pel comentari. T'estaré vigilant!
Publica un comentari a l'entrada