Totalmente A Favor

Durant la lluita, al esgrimir les espases davant l'enemic, al contemplar la sang i el dolor que s'estenia al llarg del camp de batalla, sabien que la seva existència era tan efímera, tan curta que mai podrien arribar a percebre l'envelliment de les seves mans, el tremolor inherent a la vellesa, la gradual pèrdua de memòria que marca el camí cap a una plàcida mort. Per a ells, la transcendència, la perpetuació, era quelcom d'inabastable, d'impossible, un sacrifici que havia calgut fer en honor del seu país, però també de llurs ideals que aferrissadament eren ara objecte de defensa.

Tanmateix, i malgrat saber que la llosa on la premissa de morir si era necessari descansava sobre les seves esquenes, batallar durant el dia i dormir en un terra fred, amb l'espasa aprop i el nom de l'estimada als llavis tenia una valuosa recompensa. Si bé que cada un d'ells tenia la certesa que envellir de forma tranquil·la, plàcida era quelcom d'utòpic, també sabien que serien immortalitzats per aquell artista que virtuosament els esculpiria de forma majestuosa, recollint l'essència de l'entrega al país, la prevalença dels valors, la justificació de la mateixa mort.

I percebent aquest fet, sabent-se destinats a ser coneguts per sempre, eternament, el seu sacrifici prenia una altra tonalitat, molt més digne, molt més dolça. I ja no importava dessagnar-se enmig del gèlid hivern, abandonats de la mà de déu, sense haver besat els sinuosos pits d'aquella noia amb qui tan congeniaven; ja no importava guanyar o perdre-ho tot o sucumbir al pes de la desesperació, ja no importava res, tot quedava redimit davant la perspectiva de transcendir fins al final dels temps.

Nova proposta pels Relats Conjunts