Totalmente A Favor

Ara em desnono, però no de la teva vida, si no d'aquesta mateixa existència, que durant les gèlides nits d'hivern dèiem que era nostra. Ha passat un any i em disposo a superar la barrera psicològica dels dotze mesos. I m'encallo i tremolo i dubto de si convé fer el pas o si, contràriament, la meva naturalesa m'obliga a abandonar-nos mútuament. Tot plegat va tenir tanta importància, tot plegat fou tan intens que ara no sé ben bé com començar a trencar tots els vincles que ens uneixen. Els sacrificis només romanen en la nostra memòria. Vull conservar-ho? Vull seguir immersa en aquesta història que no acaba d'anar tal i com voldria? La gràcia de la meva prosa (la tragèdia de la meva vida) és tenir la capacitat de fer mutar coses simples a gran equacions de complexitat exponencial. Ara bé, si ens trobéssim a les fosques, guanyaria; si ens trobéssim muts i el bolígraf fos la nostra única arma, guanyaria. Tornant-hi, no sé si ja està tot perdut: potser la distància ha resultat imparable i ara es perfila com a invencible. L'adjectiu, el mot just és exhausta. I no només d'engrandir-ho tot, de creure que tot plegat resulta immens, incommensurable i alhora tràgic, si no també per haver de suportar aquest impuls de fugir quan els nervis se'm crispen, quan l'exclusivitat, la rellevància comença a deixar pas a la uniformitat entre iguals. Fins que no assumeixi que el paper - transcendental, de vital importància - que em donares en la història de la teva vida fou un càrrec de durada temporal i que ara comença a diluir-se, no podré determinar si la continuïtat és quelcom que ens pertoca. I mentrestant, segueixo devorant-me els dits.