No es tracta de passar una tarda de diumenge contestant absurditats en una conversa pel msn. No es tracta d'escriure posts a un blog decadent sobre la tragèdia a la que anomeno vida. No. Tot hauria de reduir-se a alguna cosa més, a transcendir més enllà d'aquests quatre tòpics que constantment empro. Però no puc decidir res ara sobre l'endemà; funciono així, improvisant-t'ho tot segon a segon, determinant-me en l'instant que fugaç, desapareix i en condemna a una manera de continuar. I així vaig, desconeixent-me cada cop que obro la boca, cada cop que decideixo, al moment, callar i aparentar una tristesa infinita, una melangia enganxada a la pell. És aquest traçar un camí incorrecte - però de preceptiu seguiment per conservar la coherència - el que em durà fins al mateix abisme, és aquest veure'm com si jo realment no fos jo. I vull estar-ne al marge sense tants artificis, deixar la ploma i el teclat i aquesta prosa enganxifosa, suada, maldestre; aquestes quatre lletres mal posades, aquest punt i apart nefastament situat, tot aquest blog que em condemna a seguir, però a seguir amb l'antifaç de la pedra i la contenció i el teló d'acer que em separa dels que realment viuen, dels que comencen a impacientar-se amb la meva absència. I què fer? I què fer si entre petits vaixells en aigua tèbia vaig comprendre que el final esdevé quelcom de tangible, quelcom de palpable davant meu?
totalmenteafavor@gmail.com
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.