10.5.09

Mutilació

Voldria tallar-te les cordes vocals. Voldria amputar-te les mans i deixar que el silenci regnés entre nosaltres. Què importa si es fa de nit i deixem de recordar el per què de la nostra existència? Què importa si ens abandonem al cant de les sirenes, si el nostre lament es fonamenta únicament en la impossibilitat de transcendir? L'abisme ha tornat a renéixer. Seguirem el pas, el que simbolitzi la nostra fe perduda, i intentarem diluir-nos en tota aquesta multitud que plora i es sent desesperada. Aquesta vida que segueix, aquest buit que regna. Tota aquesta història que ha començat a assemblar-se a la que vam superar, anys enrere. Ja no m'importa si sagnes o si em demanes que pugi a la creu a arrencar-te tots els claus que et danyen. Ja no m'importa si plores o si em xiuxiueges que t'he traït. He decidit partir, de forma definitiva, he decidit deslligar-me de tots els vincles que ens unia i avançar. M'has utilitzat. Quina veritat hi ha més enllà d'aquesta? Canten les orenetes i jo pronuncio els versos que permetran que t'alci un altar, en memòria del teu jo difunt. Com a poeta tinc aquest deure: ser inconstant i tintar-me de tristesa perpètua. Només d'aquesta manera podré gestar la gran obra que em farà fracassar per sempre.

4 comentaris:

microbares ha dit...

Que forma tan cool de caer, con las aguilas nocturnas haciendo el coro de fondo.

Rita ha dit...

Fa temps que et llegeixo i em demano si hi ha ningú que mereixi una agonia tan llarga...

Alegria De La Huerta ha dit...

Mutilant-nos acabarem ben esgarrats, per totes bandes... i no sé si fracassarem o cap a on anirem. Això ens hauria de servir per a lliurar-nos i no per a enfonsar-nos en aquesta tristesa perpètua.

Miquel Casellas ha dit...

Et falta optimisme a la teva creació. molt trist, per això ja tenim la vida. Pero no canviis no tindria gracia