Providència. Em trucaràs dilluns i no sabré què dir-te. És com si hagués substituït el cava rosat per aigua del Leteu. El que avui em sembla imperdonable, demà pren un aire únicament reprovable. Tres dies després, ni tan sols recordo l'ofensa. Avantatges? Tots. Podries, ara, travessar-me el mateix cor. Em faria mal, em causaria dolor; tanmateix, en l'endemà la ferida deixaria de sagnar, per cicatritzar-se completament durant la tercera posta de sol. Insensible. Al patiment que em causen i al patiment que causo.
Antecedents de fet. Tot el que vam viure és ara història, recordada de forma borrosa, difuminada pel pas del temps, per la meva pròpia negligència. Ara puc mostrar-me freda i objectiva i danyar-te per trencar els vincles. He dit que volia dinamitar-ho tot, dinamitar-me. He dit que el boicot ha de ser entès com el mitjà per a demostrar la meva aferrissada militància al buit. Jo duc l'estigma d'aquell que germinarà en la solitud i que morirà entre les llàgrimes vessades per totes les condemnes dictades amb anterioritat.
Fonaments de dret. I és que no hi ha res, cap precepte, cap moral, cap raó on poder justificar tots aquests actes. Actuo amb la impulsivitat pròpia de l'animal que no té res a perdre, i si em danyen, i si em danyo, oblido i m'oblido. La vida és una partida d'escacs. Peons que poden ser sacrificats, cavalls que són emmetzinats, reines que sempre acaben traint. I tot pot ser reduït a la desconfiança, que vessa del meu cor, que emana de les vostres pells. Corromputs.
Resolució. No hi ha més alternativa que resignar-se. A perdre en general, a perdre't en particular. No podem tornar a la vida quelcom que agonitza i mor. Els Frankensteins són invencions que únicament pertanyen a la literatura. En l'existència, en la nostre existència, hem d'entonar un rèquiem i deixar que les flors que dipositàrem en el funeral es marceixin poc a poc, a cops de tragèdia.
Vot particular. Jo et perdono. Com podries combatre la teva pròpia naturalesa? Com podries enfrontar-te a allò que t'és tan propi, tan inherent a tu? Actues segons les normes que tens a l'abast, les que entens i acceptes. Coherència duta al màxim. Però també plena condemna, perquè no pots defugir-ne. Existència reduïda al dolor.
Antecedents de fet. Tot el que vam viure és ara història, recordada de forma borrosa, difuminada pel pas del temps, per la meva pròpia negligència. Ara puc mostrar-me freda i objectiva i danyar-te per trencar els vincles. He dit que volia dinamitar-ho tot, dinamitar-me. He dit que el boicot ha de ser entès com el mitjà per a demostrar la meva aferrissada militància al buit. Jo duc l'estigma d'aquell que germinarà en la solitud i que morirà entre les llàgrimes vessades per totes les condemnes dictades amb anterioritat.
Fonaments de dret. I és que no hi ha res, cap precepte, cap moral, cap raó on poder justificar tots aquests actes. Actuo amb la impulsivitat pròpia de l'animal que no té res a perdre, i si em danyen, i si em danyo, oblido i m'oblido. La vida és una partida d'escacs. Peons que poden ser sacrificats, cavalls que són emmetzinats, reines que sempre acaben traint. I tot pot ser reduït a la desconfiança, que vessa del meu cor, que emana de les vostres pells. Corromputs.
Resolució. No hi ha més alternativa que resignar-se. A perdre en general, a perdre't en particular. No podem tornar a la vida quelcom que agonitza i mor. Els Frankensteins són invencions que únicament pertanyen a la literatura. En l'existència, en la nostre existència, hem d'entonar un rèquiem i deixar que les flors que dipositàrem en el funeral es marceixin poc a poc, a cops de tragèdia.
Vot particular. Jo et perdono. Com podries combatre la teva pròpia naturalesa? Com podries enfrontar-te a allò que t'és tan propi, tan inherent a tu? Actues segons les normes que tens a l'abast, les que entens i acceptes. Coherència duta al màxim. Però també plena condemna, perquè no pots defugir-ne. Existència reduïda al dolor.
2 comentaris:
Pèrdua i resignació... deixa morir amb fredor allò que existia, o fer-ho créixer amb algun mot similar al record?... sembla finalment que aquestes paraules volen vaticinar l'habitual aturada de cor que precedeix un nou cicle.
Molt bé. aquest nou estil. molt més optimsta. la festa major del vendrell?
Publica un comentari a l'entrada