Master class de com perdre el que val la pena

Al final, ni Rothko ni Withman ni Woolf ni Pizarnik han pogut salvar la nostra història. L'abatiment per tanta desconeixença ha resultat ser insuportable. Si em pregunteu com s'ha acabat, us diré que amb un vaig a dinar. Però no temo, vam substituir el sant sopar per un dinar i jo vaig xiuxiuejar "un de vosaltres em trairà". Només hi eres tu, i efectivament, m'has traït. Ja veus, aquest final fa mesos que s'estava gestant a l'úter del buit, del desequilibri, de tot allò que sempre tingueres por de mencionar. Deu mails són suficients per dir-nos adéu. La nostra generació s'acomiada per gmail, proclama relacions de parella estable pel facebook, anuncien esdeveniments pel twitter. La era impersonal, anònima; la era on hom és valent perquè ningú està donant la cara. I jo me n'he aprofitat. No em culpis. Feia temps que sentia un soroll estrany en l'engranatge. I cada conversa m'arrancava un tros de pell. Tu explicaves alegrement la teva vida, el que havies fet i el que faries i jo callava conscient que hi havia quelcom que no acabava de funcionar, conscient que el mateix abisme s'interposava i que tu no te n'adonaves. Havia de carregar-m'ho jo abans que tot plegat implosionés. Qüestió de gustos.