29.6.09

No t'entenc perquè vull ser com la gent normal

Podria recitar-te a Whitman, a Pizarnik, confessar-te com m'estremeixen els seus versos, com anhelo arribar a igualar-ne el virtuosisme; podríem observar un Rothko, mentre t'expliqués aquella fantàstica experiència estètica a classe amb l'Untitled de 1949, podríem observar un Rothko i jo cauria de genolls i sentiria com se'm trenca la mateixa ànima, com se'm desfà el meu cor putrefacte; podria dur-te a Santa Maria del Mar i asseure'ns entre el silenci i no resar però si copsar l'atractiu espiritual de la religió, l'esforç per a construir la catedral, la sang i el suor i la fe que emana de cada pedra dipositada en el temple; podria ensenyar-te tot allò que considero la vida mateixa, la pròpia i la única existència vàlida i em miraries amb cara estranya, amb escepticisme, em miraries i xiuxiuejaries: "no ho entenc, no t'entenc" i jo em sentiria com si realment m'haguessin travessat amb milers d'espases, derrotat, vençut, aniquilat per sempre, ara i aquí, sense possibilitat de recuperar del mateix Infern tot allò que em fa ser tan menyspreable, però alhora tan humà, tan únic.

I ploro, perquè en el fons, em desconeixes totalment.

9 comentaris:

La Dietrich ha dit...

Tots ens desconeixem, som menyspreables i humans alhora. Tanta sort si ens salvem per alguna cosa, per mínima que sigui.

Miquel Casellas ha dit...

Se normal crec que es molt avorrit i ser bon nen o nena ja et deixa ko. Tu sigues com sigues i endavant.

Pd40 ha dit...

Però el que dius és de gent normal, no?

Si t'agradés fer patir a les persones o esquarterar animals ho entendria, però el què dius no té res d'anormal. Si no li agrada Sta. Maria del Mar que s'ho faci mirar, és un descans espiritual total, no cal ser creient ni res semblant.

Mirielle ha dit...

Però és que només hi ha una pròpia i única existència vàlida?
Potser no fem res més que ensopegar una i una altra vegada amb la mateixa veritat, i no se'ns acut res més que reprimir el crit d'haver-la descobert.

Alegria De La Huerta ha dit...

¿Per què hi ha moments màgics en els que sí s'entén tot? ¿Què és el que passa per a que aquests moments de cop s'esvaeixin? Sí, mai més hi hagi aquella connexió...
No servirà de res però jo et diré que sí t'entenc, o com a mínim a mi m'ho sembla ;)

Clarissa Vaughan ha dit...

Tot el que dieu és cert, però no deixa que aquest sentiment sigui devastador... I Alegria de la Huerta: tens raó, hi ha moments en que s'entén tot, la dinàmica del món sencer i de l'altre persona, moments en que se sent que el vincle serà perpetu, etern, inderogable... i després, el temps passa i de cop un dia observes i no reconeixes l'altre, o fins i tot, no et reconeixes a tu mateix. I aquí ve, Pd40, on et dic: potser en aquest punt és on has de fer mal. I potser aquest dolor esdevé volgut i desitjat, però encarat a la finalitat de deslliurar-te de quelcom que a mutat a una cosa que ja no és a la que un dia ho apostares tot.

annna ha dit...

Amb el teu permís, tot navegant...he arribat al teu blog!!
Jo mhe preguntat tota la meva vida, el xq no m'entenien, el xq era diferent de la resta, xq no era "politicament correcte! i anava complint amb el que se suposa que et toca fer en cada moment de la teva vida...res, de res!!!
El ser diferents ens fa especials, ens fa interessants, tb paguem un preu, evidentment, xo és un elecció que hem fet! crec... i és la que ens fa "únics"!
annna:)
anna_carri.blogspot.com

fins aviat!

Elvira FR ha dit...

Jo estic "totalment a favor" del que escrius i també estic totalment a favor del comentari de l'Anna, el subscric....he trobat, molt poques persones que m'hagin entès...de vegades com en un miratge hem cregut comprendre i que érem compresos i era mentida....però les mentides encara que tinguin mala premsa de vegades són bones, ens auto mentim per sobreviure...la lucidesa es paga amb la solitud... Però és molt pitjor sentir-se sol en companyia que estar amb nosaltres mateixos en solitud...

zel ha dit...

Jo sí que entenc que no t'entenguin i que t'entestis a voler ser entès, però comença a acostumar-te a que aquest serà un fet i una vivència repetida al llarg de la teva vida... Còmplices...