27.11.09

Sinestèsia

Inspiració en un nivell sota zero. Intent de fer un parell de frases, que he decapitat sense compassió. El gat que crida. Aquest vaivé, aquesta vida, aquesta incertesa de saber-te aquí i allà alhora. Una hora i mitja al telèfon, promeses d'anar a fer canyes un dilluns abans d'exàmens, donar el mail, traçar el camí fins aquí. Parlar amb la mare pel messenger, preguntar en anglès, respondre en català. Aquesta quotidianitat que es trenca de tant en tant, amb converses sinceres, amb primeres verbalitzacions de sentiments encara desconeguts. Pagar una coca-cola i tornar a casa amb un somriure als llavis. El temps no es malgasta, s'inverteix. I no precisament en forjar-me un futur prometedor. Qui vol estar a Uría quan desconeix l'essència de la pròpia existència? Conèixer, en majúscules, conèixer-lo a ell, a ells, a ella i no obstant, ignorar-me amb una fredor malaltissa. La gràcia de tot plegat és destrossar els murs aliens. És l'impuls que s'amago rere el fum, és el gran joc que sempre acabo guanyant. Passejar pel parc de la Ciutadella, animar estranyes d'ulls blaus. No veure'l fins arribar a les columnes. Ésser de nit, sortir de la universitat, pujar pel carrer Princesa, abandonar-se. A vegades canviar de rumb, escoltar l'Ólafur, asseure's a Santa Maria del Mar. Convertir l'existència en una partida d'escacs. Sacrificar peons, enrocar-se. Fumar i obrir la finestra. Fer una cervesa aquí i allà, sent-ne conscient de la gran pèrdua. Tu i jo. Ex-tu i ex-jo. Somriure a aquest gat que no para de lamentar-se.




2 comentaris:

Kasku ha dit...

Bé, bé. Molt bé.

Miquel Casellas ha dit...

el barça madrid et pot ajudar a trobar la inspiració?