Aquest escrit enviat des d'un tren entre un punt i un altre. Se m'escapa la vida just quan s'anuncia la següent estació. Ara que estic submergida en aquesta existència monòtona i obligada fins la vellesa em qüestiono si realment l'abans fou gaudit. Però en realitat, de nou a set aquestes preguntes no importen. I després queda conduir i arribar a la llar i fer-se el sopar i esperar el son entre el silenci d'una habitació mig fosca. I passaran els dies i les setmanes i els mesos i els anys i la cadena es farà més feixuga d'arrossegar i les clivelles s'oxidaran i agafaré el tètanus i just en el moment d'alliberar-me, de poder-se llevar just en el moment de l'Angelus, moriré, en silenci, sense despertar sospites ni crits ni laments ni plors; abandonaré aquesta vida tal com l'hauré passat: en el més profund anonimat.
No sóc ni Werther ni Mrs. Dalloway. No escric ni com Baudelaire ni pinto com Rothko. Què em queda doncs si les mans em tremolen quan agafo un pinzell i la meva prosa es nodreix de si mateixa fins que es panseixi per la manca de llum nova?
El que (m')importa transcendeix més enllà d'aquesta vida.
1 comentaris:
El que importa en tot cas ens el roben els altres, amb o sense voluntat.
Publica un comentari a l'entrada