Sota el jou

Amb aquesta estúpida necessitat de creure que més enllà d’això hi ha alguna cosa més. Ser ferms i pretendre que després de vuit hores de feina un petit gest ens farà creure en la màgia. Deixar-se caure en la monotonia, en aquest vaivé vital i tediós i alhora, saber que en qualsevol moment podem ser projectats enfora, a un món terriblement distint, oferint-se’ns de manera lasciva per ser profundament explorat. Resar per a què no tot sigui llevar-nos, conduir a la feina, treballar, dinar, treballar més i finalment conduir a la llar, on morir plàcidament fins l’endemà. El dia de la marmota. Diumenge de Rams. Nadal, dia del treballador, el pont de la puríssima. Treballar, treballar, treballar. Sentir les busques del rellotge com incessantment ens recorden que en cada segon envellim un xic. L’estrident repic de campanes de fons, la brisa marina colpejant-nos el rostre. Palpar l’arena i deixar que caigui entre els nostres dits. Enfonsar el peu fins a un lloc on ja no puguem veure’l més. Mirar-te als ulls tan fixament que em preguntis si t’entenc. I somriure. I treballar, treballar, treballar! Deixar que aquest verb engoleixi la nostra existència i els nostres desitjos i anhels, i que ens arranqui, dels nostres llavis tendres i vermellosos la frase de “no puc: treballo” I consumir, per aquest fet, la gran renúncia a la vida que abans dúiem.