World Wide War

No és temps de bombardeig aeris. No és temps de plors i llàgrimes i mans tremoloses acariciant els rostres aliens. No és temps de deixar caure la cigarreta a mig fer, molla amb la sang d’uns llavis tallats per la sal marina. Tampoc és temps de cireres, però sonen les alarmes i floreixen els ametllers i la por i el dolor s’incrusta a la nostra pell tibant-la amb força, recordant-nos que encara, i potser per desgràcia, estem vius.

I què, es pregunten al córrer carrer avall. I què, exclamen les dones refugiant-se en les seves llars, amb els nens encara xuclant del mugró i els vestits esparracats pel pes de les bombes. Es miren entre elles i esperen pacientment la fi d’aquell soroll estrident, incessant de dos dies ençà, preses de por i de desesperança.

Això és la guerra, diuen els avis, els que ja han sentit com la fam els devorava amb anterioritat. Deambulen recordant el que hi havia aquí i allà, amb els ulls secs per haver exhaurit les llàgrimes just en el moment en que ells mateixos enfonsaren la seva baioneta en el cos d’un enemic, temps enrere.

I els plors. Aquells que arrenquen des de dins, des de tant endins que se’n ressenteixen les mateixes entranyes, fent explotar capil·lars i venes i artèries negant-ho tot de sang. El plor d’aquells nadons que, sense entendre res, comprenen que la seva pròpia vida serà el més efímera possible. El neguit d’aquells infants que miren directament als ulls de les seves mares, esperant un somriure, i només troben una boca desdentada per la desnutrició, uns ulls ullerosos, unes galtes pàl·lides i embrutides per el fang i les llàgrimes.

I la sang. I la feblesa dels cossos. I el xiuxiueig que emana dels llavis en resar el primer parenostre del dia. Perquè la fe no es perd mai i fins i tot quan de genolls el pres espera la seva pròpia execució, en la seva ment només es recorda una única frase: “Jo crec en la resurrecció de la carn”.