El Ter

Te m’has perdut, sol, sense ningú que t’hagués empès pel camí d’atzavares que ara ressegueixes. Alienat, m’assenyales aquí i allà mostrant-me el teu territori, englobant-ho tot sota un possessiu que te’n fa amo i senyor. On has caigut de manera tan irremeiable? En quin moment ha passat, en quin després de separar-nos? No et vaig reconèixer. Eres distant i miraves l’infinit i la blavor dels teus ulls empal·lidia. No és que ara formis part del meu passat, sinó que fins i tot has clavat la teva pròpia tomba. Però segueixo sense entendre com tot el que era abans, ara ja no és res. Com fins i tot tu has caigut en aquesta màxima terrible, en aquest desconeixement profund i a partir d’ara perpetu. T’he perdut sense que la culpa sigui imputable a la meva part. Tot i així, t’he perdut. Per sempre. I em sap tan greu i em torba tant que quan tanco els ulls només veig mojitos al Born, el sopar a Via Laietana, el bes a Ciutadella. I no em preocupa. Perquè l’arena que vaig agafar diumenge de tu, d’aquí dos dies se m’escaparà entre els dits. I tornarem a desconeixe’ns, mútuament.