La promesa

Ens vam aferrar a l'última cervesa com si ens anés la vida. Parlàvem del present i el futur, de les històries que no ens deixaven dormir, de totes aquelles creus que, feixugues, enfonsaven els nostres peus al fang. Ampolla en mà, sortíem a fumar, i entre glop i glop, deixàvem que aquell fum cancerigen ens penetrés l'ànima. Érem al Raval i si hi havia demà, no ho recordàvem. Vam voler morir per purificar-nos, vam voler obrir-nos les entranyes per expulsar tot allò que ens devorava. I quan jèiem, inconscients a la vorera, temorosos davant l'huracà que es desfermava dins la nostra ment, no podíem evocar l'origen exacte de les nostres ferides. No som cap au fènix: de l'embriaguesa de dimecres només en va sorgir la certesa de saber-nos condemnats. I és que l'absència, tan present, tan absoluta, ens devora, esdevenint el cuc invisible que ens consumeix la vida.