2.8.14

No rest for the wicked

I prou. Prou d'aquesta història que sembla que no s'acabi mai, prou d'adormir-se i veure com nit rere nit, em segrestes els somnis per col·locar la teva efígie, sempre immòbil, sempre present. Fins i tot les ànimes més pecaminoses, les més abjectes, les que sens dubte acabaran condemnades al més ardent dels inferns, necessiten clemència. Atura aquesta sagnia d'imatges, de paraules, de carícies que mai han succeït; atura tota aquesta desfilada de sentiments dins el meu cor gèlid, tota aquesta mentida que es projecta en les meves parpelles i em recorda que he fracassat i que l'única que compartirà amb mi l'existència és la creu de la meva derrota. Perquè no sé què ets - més enllà del cuc que m'està devorant la vida - ni perquè restes dempeus en el mateix camp de batalla on procuro no dessagnar-me. Però estàs arreu, en cada cantonada, a la paret de l'esquerra (on el mateix abisme) just en el moment de despertar-me; estàs al paviment que trepitjo, a l'aigua que bec, a la cigarreta que deixo consumir entre els meus dits groguencs per la nicotina. Alça'm. Alça'm amb les teves ales pròpies d'un majestuós albatros i llança'm contra el terra quan l'altura sigui la suficient per a esberlar-me el crani. Sóc el projectil maldestre que ha errat en matar el seu objectiu, la bala perduda que ha impactat contra la façana d'una casa del Bronx. Sóc el frau que us explica que es mor i en realitat li somriu a la vida.


1 comentaris:

Alegria De La Huerta ha dit...

No ens mereixem ésser perseguides. Tanmateix, segueixo venint a aquest oasi. Un abraçada molt forta.