Condolence

Tu has sentit abans de mi aquest neguit per comprendre tot allò que passa sense fer soroll. Tu has somrigut a la lluna i has albirat com el sol es ponia més enllà de l'horitzó. Tu has traspassat la frontera de la son i la vigília i, en el clímax de la mateixa existència, has pronunciat la paraula prohibida. Tu t'has abandonat i t'has matat cent mil cops i has renascut de les teves cendres cent un mil més. I jo vaig un pas rere teu, seguint-te com aquell qui no té més objectius a la vida que ser l'ombra d'un altre. I ara ens quedem atrapades en la xarxa dels mots i les promeses i les mans a l'espatlla i el dolor de saber-nos tan absents, tan llunyanes, que ni tan sols l'extinció de l'abisme pot apropar-nos. I jo t'envio les meves més sinceres condolences i m'aparto i fujo i desaparec en la nit més fosca que Barcelona ha patit enguany. No ens tornarem a trobar. No ens tornarem a veure. Però et cridaré entre somnis i ocuparàs la meva ment una mil·lèsima de segon després de despertar-me. I és que aquestes cadenes que em lliguen a tu són tan pesades i tan eternes que em faran que m'ofegui en l'Estígia. I llavors no podrà salvar-me ni el mateix Caront.