4.7.08

Metròpolis


Duia una vida del tot convencional. Es llevava, matí rere matí, a la mateixa hora, engegava la cafetera mentre es vestia - camisa, corbata, jaqueta i pantalons, sempre tan impol·luts, sempre tan correctes - i després del primer cafè, tornava a traçar el mateix via crucis de sempre: metro, lleuger passeig, ascensor.
Aquesta rutina que es repetia, que abastava des del primer dia recordat fins l'ahir més recent, el feia sentir com un autòmat. Si tenia aspiracions, si tenia anhels, aquests quedaven soterrats sota el pes de les obligacions i de la inèrcia. Tot quedava eclipsat, engolit per aquesta monotonia.

I d'ell, sentia que s'estenien milers de cables cap a receptors desconeguts. Enginys que li xuclaven l'esperança, l'humor, el desig, la individualitat i que només alimentaven una obligació a treballar i a seguir allò preestablert que el desesperava. Estava doncs, pres en una vida que li era aliena, tenint sobre la seva pell centenars de paràsits que l'idiotitzàven i percebent en el seu interior una por al canvi natural.

Esperava la llum. La il·luminació que provingués d'allò diví - per què no creure-hi en moments de tanta feblesa? - d'allò sagrat que s'estén per sobre nostre, immutable, transcendent.




Humil proposta per als Relats Conjunts


8 comentaris:

Unknown ha dit...

hiiiiiiiiiiiiiiiii

you are fantastic!!!

a kiss for you, my dear friend!

god bless u dear

can we exchange our link

r u ready to do?


hiiiiiiiiiiiiiiiii

você é fantástico!

um beijo para você, meu caro amigo!

Deus te abençoe u Caro

podemos trocar os nossos link

r u disposta a fazer?

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

hola, gràcies pel teu comentari deixat a casa meva, com sempre dic, mai tanco la porta i suposo que per això, em pasa el que em pasa.....la meryl com a foto..mmm

Mireia ha dit...

Una manera poc convencional de veure l'imatge. felicitats per un relat diferent que porta a la reflexió.
Bon relat

Anònim ha dit...

D'humil relat res, està molt bé. M'agrada l'argument que tots som una mica autòmates i esclaus de les nostres obligacions, ben lligat amb la proposta.

Jordi Casanovas ha dit...

Fa una mica de por i tot... és una sensació que he tingut en molts dels relats d'aquesta tongada. Potser deu ser que el què fa por es veure-m'hi reflectit.
Bon relat.

Què t'anava a dir ha dit...

Una mica som així.

bimbonocilla ha dit...

però n'era conscient?

Barbollaire ha dit...

Coincideixo amb en pd40. Si és humil... El dia que et "posis orgullosa" què fem la resta?
Obrim una parada de tramussos al port al costat de les golondrines?

És un relat molt bó!

;¬)*