Màscares

No ha existit res, abans de mi. Però la closca de l'ou fou trencada i la llum va aparèixer. Ara torna a ser de nit: la tenebra ens ha aferrat pel coll i marca els seus gèlids dits en la nostra pell. Parlar en aquest plural majestàtic per explicar déu sap què, potser que aquest vent que ara bufa amb força se'ns enduu uns records que no volíem perdre, o que la necessitat d'escriure només brota quan la monotonia ens devora, dia a dia. No ho sé. De fet, no he sabut mai res, però m'he fet lloc en un món que no he acabat mai d'entendre, omplint el no-res amb una memòria efímera. Un dia claudicarem tots plegats, entregarem les armes amb les què hem batallat de manera cruenta, suturarem les nostres ferides i ens abandonarem a un llit brut però calent en el lloc més llunyà de la faç de la terra. I veurem nàixer el mal temps i esperarem la mort, cansats, exhausts, desitjosos de poder dormir per sempre. Però no serà avui ni demà ni tan sols durant el mes vinent, quan els dits se'm dobleguin per l'artrosi i la memòria em falli i no sàpiga recordar si totes aquestes paraules són certes o formen part de la mentida que és viure. En això es tradueix tot plegat: en posar-se el màxim de màscares possibles per a perdre la pròpia identitat.