18.5.14

L'impossible

Passaran cent nits en les quals no recordaré el meu nom. I durant cent hores plourà, i durant cent instants el vent bufarà amb tanta força que s'endurà els records de l'estenedor de la nostra vida. Hi va haver un dia en què creia que tot era per sempre. Però la certesa va defugir a la velocitat del llampec i després - si n'hi va haver, de després - va aparèixer la sensació que tot està mort i que jo no he de morir amb aquest tot. La ciutat, tant una com l'altre, aquell somriure llançat a mig matí, la teva veu pronunciant un nom que creia ignorat: el joc esclatant com la primavera, com el primer pètal d'una rosa plena d'espines. Què en farem, de tu i de mi i d'aquests somnis que em provoquen? Què en farem, d'aquesta xarxa que ens atrapa i ens estreny i ens obliga a respirar tan intensament que ens fa mal? Seguiré bevent-me la sang de les meves artèries, seguiré recollint les meves entranyes a cada passa. La certesa que em desfaig en l'aigua i reneixo en la cendra, la certesa que Ítaca no té camí, la certesa que aquestes mans amb les que escric comencen a tremolar. La certesa que no hi ha Déu. Mai hem tingut la decència per abandonar-nos abans de perdre-ho tot. I ara, ara en tornem a pagar les conseqüències.