El llop estepari

Qui pot sobreviure als somnis? Qui pot mirar-te més enllà de la teva dilatada pupil·la i no sentir el cor bategar, desbocat? Mil nits després d'encadenar-me al teu rostre emergeixo de les cendres, com l'au fènix, i em confesso davant l'espill. La paraula prohibida ha tornat a ser dita i entre la boira, ressorgeixen les ombres del passat en el que lliuràvem les batalles. He tornat a sagnar i he tornat a morir i he tornat a despertar, en l'endemà, quan el primer raig de la matinada més freda ens feria. Ja no sóc res: sóc el cadàver que s'aixeca i es vesteix i camina i somriu i fa veure que sent i percep una realitat dolorosa. Sóc el Prometeu encadenat, l'Ícar que anhela el Sol però quan s'hi apropa, empren una caiguda lliure, mortal. Sóc Pizarnik, sóc Woolf, sóc el mateix Baudelaire consumint-se en un carrer de París. Sóc Whitmann, sóc els versos entre l'herba, sóc el Vila-Matas desesperat per trobar la cita perfecte. Sóc un i sóc mil i em faig i em desfaig en aquesta tristesa perenne. Mata'm. Enfonsa el ganivet en les meves entranyes i deleix-te amb la vida vessant pels meus llavis. No vull tenir seixanta anys i despertar-me i tenir la certesa que he malgastat tota una existència. Jo sóc el llop estepari.