La qüestió és caçar-te. Recórrer el camí tortuós cap a Ítaca i intentar enfonsar el ganivet en la teva blanca pell, tatuada. M'alimento dels somriures que atrapo i respiro entre les paraules enverinades que xiuxiuegen els teus llavis i quan travessi el bosc, es farà negra nit i tenebra. I el vent remourà les branques i l'aigua sortirà de les lleres fins a inundar-nos. Jo caminava i em perdia i m'asseia i vagava fins a quedar atrapada en la xarxa de la teva indiferència. I ara camino i em perdo i m'assec i vago fins a consumir-me. Al llarg de totes les nits la pedra rodolarà pendent avall, aixafant allò que s'ha construït al llarg del dia. Torno a ser Sísif, i Ícar i aquell Prometeu encadenat que no sentia res més que l'acer mossegant la seva pell. No sóc incansable. No sóc invencible. L'armistici sempre s'ha firmat amb la sang que ha alliberat la meva navalla. Mai he pogut entretenir-me amb aquest engany.
totalmenteafavor@gmail.com
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.