Epilèpsia

Qui sap si tornarem a somriure amb la mateixa força de sempre. El vaixell de la nostra vida ha naufragat en alta mar, després de mesos de travessia per la blavor oceànica d'uns ulls que ja no aconseguim recordar. Quan ens vam llevar només vaig ser capaç d'emmudir i no escoltar-te, de mirar fixament el sostre i pensar si el moment creava un precedent. Però la constitució d'aquesta història és flexible i mentre el cafè es feia sobre un fogó brut, jo contemplava la grandesa de Barcelona. Epilèpsia, vas dir, per després acompanyar-nos mútuament a la mina, mentre procuràvem no trepitjar la trencadissa del record de la nit anterior. Com tu, com jo, com totes aquestes persones a les quals el cor batega de manera imperfecta, com cent mil guerrers que moriren en la batalla, com una ciutat que es lleva mandrosa un dijous a les vuit. Com aquesta melangia que ara sento, aquesta pressió incontrolada de la sang en les meves artèries, aquesta pulsió de parlar i escoltar-te i dir-te, perquè podria, que tot allò que mai passà és tot allò que esperava. La ferida sempre es torna a obrir quan de la font en brota l'aigua més obscura, quan el soroll esdevé el crit d'una solitària ànima. I quan vam parar pel cafè - el segon - no vaig poder evitar mirar-te fixament, amb la força pròpia d'aquell que vol penetrar-te per conèixer tots els quilòmetres de les teves entranyes. Ara que tinc els ulls injectats de sang i l'olor de la presa als llavis només vull que la cacera sigui llarga. Al capdavall, d'Ítaca només se'n pot gaudir el camí.