25.7.14

Leteu

M'has segrestat els somnis. Tinc una paraula gravada a les entranyes de la que no em deslliuro. Podria apostar-ho tot a la bogeria, renunciar al camí recte, endinsar-me dins el camp de sègol del que no se'n surt mai més. T'he vist plorar i m'has trencat l'ànima i violant totes les normes establertes, he optat per ignorar-te. L'ombra que s'estén més enllà de tu m'avisa del perill que corro. No hi ha monuments prou majestuosos per recordar que tot plegat és mentida, però aquesta ànsia d'una història que no pot repetir-se ni en vint-i-cinc mil miralls de la ciutat de Barcelona em fa pensar que res ha de ser impossible. Què dic, què escric, de què parlo? Amb aquest humor negre i aquesta ànima que es remou dins meu, amb aquesta tristesa que em conté i em vessa, he de sobreviure. I se'm fa tard i el temps passa i la meva única obsessió és caminar fins la platja i no deturar-me fins arribar al més enllà. He renunciat a tot plegat i ara carrego amb la creu de la covardia. La propera vegada, en comptes de cinc cerveses, ens prendrem una copa d'aigua del Leteu.

0 comentaris: