13.8.14

Scared of everything

He segellat el final i he abandonat el camp de batalla amb el cap baix i els ulls plens de llàgrimes. I és que marxaràs lluny, allà on naix el mal temps, i no haurem trobat cap moment per reposar alienes al temps, per beure i mirar-nos als ulls i descobrir la fortalesa del nostre vincle. No vull ser un altre cadàver que es dessagna per l'ànsia d'un instant mai nat. No vull ser l'ombra d'uns records que teixeixo pacientment quan el Sol es pon i aquesta solitud, que es clava i se m'enfonsa a la pell, que em recorda el caràcter sempitern de la meva condemna, se'm apareix tan vivament que puc abraçar-la. Així que claudico i m'aparto del camí i deixo l'espasa i et crido que ja no vull esdevenir el fantasma que m'obligues a ser. Que no vull deixar-me absorbir, que no vull renunciar a tot allò que sóc per poder aconseguir el trofeu que és la teva ment. Però s'enfosqueix el cel i el vent bufa i en aquest ritual alcohòlic que he implementat - el de beure una copa de vi cada nit, el de deixar consumir la cigarreta fins a cremar-me - veig la teva imatge. I xiuxiuejo el teu nom i em mires i em dius "deixa'm, deixa'm que vull avançar la feina que no he pogut fer fins ara" i te'n vas i t'asseus i desapareixes i retornes i et difumines mentre els meus ulls prenen les mateixes tonalitats que l'arc iris. Però escric per enganyar-me perquè demà, amb una puntualitat britànica que espanta, tornaré a sentir el soroll de la porta i em giraré per veure com fugisserament t'esmunys per tornar-me la calma de saber-te, de nou, viva.