30.6.15

In the fall

Sempre se'ns ha fet fosc quan les llàgrimes començaven a podrir-nos la pell. Sempre hem vist com el cel s'enfosquia en la pupil·la de l'altre, com la solitud ens obria en canal i deixava les nostres entranyes exposades en el més absolut i deplorable espectacle humà. Sempre he volgut que escoltessis la paraula impronunciable, la que instauraria un abisme entre les nostres ànimes, la que et faria convulsionar com el més feroç dels atacs epilèptics. Sempre, sempre, sempre, quan en realitat hauria de ser mai. Et trobaré a faltar quan el món implosioni i aquestes mans només siguin trossos desmembrats d'un cos irreconeixible. T'enyoraré tan profundament que no trobaré la pau en l'aigua del Leteu i viuré - eternament - encadenada a la memòria d'una història mai succeïda. Qui sóc sinó el reflex en la teva, en totes les vostres existències?

0 comentaris: