21.6.15

We're not going home

No he pogut creuar els set mars per trobar-te. La meva valentia ha naufragat per la primera roca, i l'anhel de dur-te a casa s'ha fos com la xocolatina que tirem al primer cafè del dia. S'ha fet fosc i aquesta tenebra ho ha engolit tot: la meva història, les pretensions d'estimar-te, l'esperança d'un futur on al parar la taula s'hi hagin de posar dos plats. La pèrdua és el nostre habitat natural i l'incessant vaivé de les onades esdevé la certesa que mai ens en sortirem vius, que la condemna ens ha marcat com a Caín, que l'esperança per aferrar-te de la mà en la Barcelona més grisa és només somni. Però seguim recorrent el camí marcat i fingint que tots els dies són bons, que el somriure és sincer, que quan es desfà el paper al mullar-se amb l'aigua les paraules romanen en una altra dimensió, immutables però certes, eternes, sinceres. Ens mentim, en definitiva, i en la perpètua espera per trobar el moment idoni per agenollar-me i claudicar, ens topem amb milers de murs infinits que només fan que recordar-nos que no podem abastar-ho tot. L'atzucac de l'existència; la impossibilitat d'esperar-te; la necessitat de cridar tan fort que explotin els nostres timpans; el desig de tenir-te i sotmetre't; l' obsessió de mirar al teu balcó cada cop que passo per sota de casa teva; la bogeria, tan present, tan absoluta, tan fotudament clavada en la meva ment; la puta vida aquesta que no deixa descansar als maleïts. El destí? Lamentar-me. 

 

0 comentaris: