19.6.15

La Nit de Sant Joan

L'abril va renéixer als meus dits com ho fa la teva mirada en la primera llum de l'alba. Aquesta ferida em fa tan mal que m'impossibilita sentir com les gotes de pluja llisquen sobre la meva pell. M'he perdut en el procés de repetir el moment en què vam besar-nos; la meva llibertat ha sigut víctima d'aquella turbulenta escena, les cadenes em lliguen al viu record del meu cor bategar tan ràpidament que semblava que explotava. Ja no sóc, ni aquí ni enlloc, i l'ombra del final s'aproxima com ho fa la tempesta. Però seguiré bevent de la llet que va condemnar-nos mentre t'esguardo, i esperaré que de la font hi comenci a vessar la cristal·lina aigua d'on poder esbrinar el meu futur. I més endavant, quan perdi la parla, quan els dits em tremolin, quan tu siguis un xiuxiueig incessant en la foscor de les meves entranyes, m'obriré les venes amb tanta força, amb tanta ràbia, que hi podré veure de nou el teu rostre. Em consumeixo. En el teu somriure, en la teva presència, en el soroll que fan les teves sabates sobre el terra de l'oficina. El meu pecat fou abandonar-me a l'anhel de posseir-te i ara, ara que navegues lluny del meu poder, la meva impossibilitat per retornar-te esdevé el càstig propi d'aquell que juga amb foc i acaba cremant-se.

0 comentaris: