Metròpolis

Duia una vida del tot convencional. Es llevava, matí rere matí, a la mateixa hora, engegava la cafetera mentre es vestia - camisa, corbata, jaqueta i pantalons, sempre tan impol·luts, sempre tan correctes - i després del primer cafè, tornava a traçar el mateix via crucis de sempre: metro, lleuger passeig, ascensor.

Aquesta rutina que es repetia, que abastava des del primer dia recordat fins l'ahir més recent, el feia sentir com un autòmat. Si tenia aspiracions, si tenia anhels, aquests quedaven soterrats sota el pes de les obligacions i de la inèrcia. Tot quedava eclipsat, engolit per aquesta monotonia.

I d'ell, sentia que s'estenien milers de cables cap a receptors desconeguts. Enginys que li xuclaven l'esperança, l'humor, el desig, la individualitat i que només alimentaven una obligació a treballar i a seguir allò preestablert que el desesperava. Estava doncs, pres en una vida que li era aliena, tenint sobre la seva pell centenars de paràsits que l'idiotitzàven i percebent en el seu interior una por al canvi natural.

Esperava la llum. La il·luminació que provingués d'allò diví - per què no creure-hi en moments de tanta feblesa? - d'allò sagrat que s'estén per sobre nostre, immutable, transcendent.

Humil proposta per als Relats Conjunts