24.10.08

Boomp3.com

El que ahir em semblava terrible, devastador, avui és l'ombra d'allò que hagués pogut ser. Apilo els llibres aquí, al meu costat, i més enllà, a la capçalera del llit, i passo el dits sobre els seus lloms, fent-los estremir per la basarda de saber-me una fera amenaçant. Sentia la ràdio potser fa un parell de dies i vaig veure el meu món eclipsat davant un refrany si més no d'aparença inofensiva: "sempre que ha plogut, ha parat de ploure". Curiosament, podria fins i tot assegurar que aquell dia plovia, reflex meteorològic de la batalla que en la meva ànima es lliurava. Són certes totes aquestes coses en les què fonamento la meva absència? Deslluirar-te del que invisiblement et lliga a aquesta gran ciutat (la qual es necessària per mesurar la nostra solitud), i fugir - o marxar, com prefereixis - on jo no refusi mirades alienes i pugui somriure't, sense veure'm irremeiablement atropellada per un autobús qualsevol. És cert que ara és impàs i l'únic que puc fer és abocar-me al límit de la copa i dirigir els meus ulls al rogenc horitzó, com si la pregària fos xiuxieujada en el més sincer dels tons. És cert que ara és temps de callar i deixar que les paraules emanin de la meva pròpia pell. No obstant, és lícit aquest comportament? Puc seguir agonitzant davant el palau de justícia i després fingir, com si res hagués passat, com si jo no hagués mort només una mica, però el just per saber què res em pertany? És aquest so metàl·lic, aquesta discussió entre espases, aquesta certesa de saber-se apunyalat en un acte fruït de la més abjecte traïció el que em trastoca i acaba empal·lidint les meves mans i fent tremolar el meu pols. Tanmateix, és el que requereix la història. I és, sobretot, el preu que cal pagar per a evitar que la consciència es remogui, com un moribund que encara no ha desistit en el verb i l'acte de defallir.



¡A ti, vieja causa!
A ti, causa inmarcesible y apasionada. Vieja causa.
Idea firme, constante, dulce,
inmortal a través de las edades, razas y naciones
al cabo de una triste pero grandiosa guerra librada en tu nombre
(creo que todas las guerras de la historia, y así será siempre, fueron
libradas en tu nombre)
te dedico este canto que acompañe tu eterna marcha.

[...]

En torno a tu idea gira la guerra
con toda su ira y su vehemente haz de causas
(sus amplias consecuencias se extenderán por tres veces mil años)
estos versos son para ti: mi libro y la guerra son una entidad sola
y en su espíritu nos confundimos yo y mí mismo, como la contienda
en ti,
como la rueda que sobre su eje gira, este libro sin saberlo,
se mueve en torno a tu idea.


Whitman


Jo no crec en la meva/teva/nostre victòria, però si en la certesa de les paraules.


8 comentaris:

BALMA ha dit...

hauries d'escriure més sovint.

m'agrada.

thatblogalreadyexists ha dit...

"Victoria" y "derrota" son sólo palabras, o peladuras de limón.

Escribes muy bien. Ojalá no lo hicieras nunca más.

bimbonocilla ha dit...

Fingir acaba sent una pressó.

M'agrada la cançó que has posat.

Calla ha dit...

Ja ho pots ben dir: tant de bo no tornis a cometre cap escrit. Pensava que no es podia escriure tan remalament. Ni un mot més!

thatblogalreadyexists ha dit...

Todas las anteriores son falsas.

Clarissa Vaughan ha dit...

Com a mínim, tindré un club de fans d'aquells que m'odien! Què millor!

"Que hablen de uno es espantoso. Pero hay algo peor: que no hablen" Oscar Wilde

Mirielle ha dit...

tinc curiositat per saber si escrius relats llargs, contes... és com si anessis formulant una història, amb interrupcions, o simplement el bloc és una altra vessant de la literatura.

el angel de las mil violetas ha dit...

la foto de la cabecera me encanta, es una pena que no pueda leerte y entenderte lo suficiente.
Besos.