20.11.08

Relats Conjunts


Tu pensaves què respondre mentre t'aguantaves el cap i deixaves reposar els dits sobre els teus llavis agredolços. Jo, pres del temor, pres d'aquell silenci que tot ho embolcallava, vaig fixar la mirada en el punt en que tu t'havies abstret. Ho havia d'haver dit, o hauria hagut de callar, per sempre? Fins a quin punt t'havien colpit les meves paraules? L'infinit, allò que tan atentament miràvem per no mirar-nos, bategava; contraient-se i dilatant-se observàvem el procediment que els nostres cossos realitzaven, però a una velocitat molt més accelerada. Tot quedà immòbil, inert, mort, sota el pes de la nostra incomoditat. Era cert: jo esperava una reacció, t'esperava, i tu buscaves les respostes més enllà de tot allò sensible.

Mentrestant, els núvols cobriren el cel i en l'olor, s'albirava pluja.




Com sempre, humil proposta per als Relats Conjunts


6 comentaris:

kpi ha dit...

ooooooooooooooooooooooooooh
quin relat més dolç, més sensible, quan el llegia pareixia que tocava vellut blanc, sentia el cor bategar...
gràcies per passar per casa...
besadetes amb pessics

musa ha dit...

Caram!
Maco, maco! No sé perquè, m'hi he sentit identificada! Bon relat!

Salut!

Pd40 ha dit...

Ostres, m'ha semblat el complement perfecte al quadre, com si li donessis una nova dimensió. Boníssim, m'ha agradat molt. Felicitats!!

- assumpta - ha dit...

Ensisador ! M'ha encantat ... és fet amb molta tendresa ! Gràcies per pasejar pel meu bloc.

Miquel Casellas ha dit...

A la vida real ets tan poc optimista? au vinga vinga

Miquel Casellas ha dit...

No sé, pero hi ha un punt d'interès en el teu perfil. Ets una persona complexe. No et pillo.