Relats Conjunts

Tu pensaves què respondre mentre t'aguantaves el cap i deixaves reposar els dits sobre els teus llavis agredolços. Jo, pres del temor, pres d'aquell silenci que tot ho embolcallava, vaig fixar la mirada en el punt en que tu t'havies abstret. Ho havia d'haver dit, o hauria hagut de callar, per sempre? Fins a quin punt t'havien colpit les meves paraules? L'infinit, allò que tan atentament miràvem per no mirar-nos, bategava; contraient-se i dilatant-se observàvem el procediment que els nostres cossos realitzaven, però a una velocitat molt més accelerada. Tot quedà immòbil, inert, mort, sota el pes de la nostra incomoditat. Era cert: jo esperava una reacció, t'esperava, i tu buscaves les respostes més enllà de tot allò sensible.

Mentrestant, els núvols cobriren el cel i en l'olor, s'albirava pluja.

Com sempre, humil proposta per als Relats Conjunts