7.12.08

Què la vida sigui com una cançó de Mishima, és un fet que només a tu t'és atribuïble. Vaig passejar sota les llums de nadal encara no enceses pregant per una distància necessària en un moment d'impàs, que podia ser transcendental pel desenvolupament d'aquesta història. Quan es van encendre, divendres dia 5 de desembre, la missiva fou decorada amb dues pinzellades pròpies del geni Rothko. Però no es deia res, ni en la carta, ni en la vida, ni tan sols en el mateix abisme on vaig deixar-me caure antany. Buscava entremig de l'herba i recitava a Whitman (un niño me preguntó ¿qué es la hierba? mostrándomela a manos llenas; ¿cómo podía responderle?, yo no sé más de lo que sabe él) i caient de genolls, vaig percebre el pes de la meva ignorància. Jo ara m'equivoco i amb una tècnica barroera, dolorosa, busco dins la teva ànima respostes que puguin aplicar-se a la meva existència. Busco la meva llum i no importa si sagnes o crides o et lamentes per la meva manca de tacte. És mentida. Sàpigues-ho, això que escric, com tot, no deixa de ser mentida. Ara em descobreixo ferida per aquest vincle. Però encara no puc entendre el per què. Sé que hi ha quelcom que es mou, que s'arrossega llastimosament dins meu. Sé que hi ha una barrera, un pacte de silenci que no pot ser trencat, sota cap concepte. La clau, el futur, el somriure franc i sincer es produirà quan esbrini la seva forma, la seva naturalesa, equidistant a la meva.


2 comentaris:

Nino Ortea ha dit...

¡Hola, !

He leido en tu perfil de blogger que uno de tus autores literarios preferidos es Pavese.
Acabo de colgar una entrada líbremente inspirada en él.
Te agradecería que la leyeras.
Lamento no entender catalán, pero no por eso voy a dejar de intentar leer tu obra


Gracias

Nino

Miquel Casellas ha dit...

Que sera sera....