La gran ona de Kanagawa

Dinava sol enmig de la multitud, acompanyat únicament per la premsa gratuïta del dia. Deixava lliscar la seva mirada sobre els titulars, aturant-se especialment en la secció de política catalana. A vegades escrivia un parell de mots en una llibreta desgastada, símbol inexcusable que gestava el seu pròxim llibre. Alguns dies, perdia la mirada al fons del seu plat, i reflexionava, deixant la forquilla suspesa en l'aire, sobre la idoneïtat dels seus actes. Vist des de la llunyania emanava una aura de tristor profunda, i malgrat saber que potser l'exili que els de la seva condició li havien imposat es trobava justificat i merescut, era inevitable defendre'l per sobre de qualsevol cosa.
Així, aquesta visió d'una solitud devastadora i constant, aquesta percepció de l'abisme al voltant d'un similar, em colpí, d'igual manera que ho feu la certesa del sentiment de compassió. La fúria pròpia d'un oceà convertida en idea s'adentrà fins les profunditats de les meves entranyes i, provocant-me un sabor salat als llavis, únicament vaig poder sentir la força irremeiable que m'empenyia mar endins, manllevant-me de la distància, de la desconeixença, de la timidesa.

I, quan m'hi vaig seure just davant, quan li vaig somriure, la marea s'enretirà deixant entreveure una terra erma.

Humil i poc inspirada proposta per l'últim Relat Conjunt