Totalmente A Favor

Observàvem Barcelona enteranyinada a una certa altura, dubtant sobre si llançar-nos o no al buit. Masses dubtes, masses històries que ara ens impossibiliten avançar, masses màscares que ens fan callar totes aquestes paraules imprescindibles de dir. En realitat, sóc i em sento abjecte. Davant teu, davant hom. No em distingeix la meva prosa. No podré mai dedicar-te quelcom, amb la més sincera humilitat. L'abisme, el mateix, l'únic existent des de sempre i fins ara, seguirà separant-nos quan els nostres cabells comencin a tenyir-se de blanc. Amb la ploma m'esquinçaré la pell i no serà el mitjà per a vehicular una gran obra. Però no entens la transcendència de la meva poca fe i segueixes creient en coses que no han existit mai. No et culpo, però em colpeix aquesta bondat que emanes, aquesta diferència entre la teva i la meva naturalesa. Com negar-me a acotar el cap, signe inequívoc de respecte, de lleialtat, cada cop que em mires? M'hi he d'acostumar. No a tu, si no al fet que dipositis certes esperances en mi. Tanta novetat. Tanta història rellevant. Aquest any que ara s'exhaureix em veurà sagnar un cop lliuri totes les batalles que em corresponen. I de les cicatrius, les antigues, les noves, n'emanaran els versos amb els que culmini tota una vida en silenci.