2.1.09

Calia retornar a la llar i sentir que la vida era literatura. Només això. Caminar i xiuxiuejar versos de Baudelaire, caminar i recordar fragments de Woolf. Girar-se, de sobte, en el moment descrit com a negra nit i tenebra i descobrir, prop el xamfrà, com centenars de figures fantasmagòriques es burlaven de la processó literària que improvisadament es desenvolupava. Però només hi era jo, jo amb ulls plens de follia, amb els llavis secs, amb un cigarret a la mà aguantat de forma maldestre. I èbria, com sempre, èbria de poesia, de vi o de virtut, executava amb magistral precisió els càntics de la única religió que sentia. I m'agenollava enmig de la carretera, aliena als vehicles que se'ns dubte podien procurar-me un destí d'allò més tràgic, i buscava, a palpentes, l'herba de la qual Whitman en desconeixia la naturalesa. Però malgrat el meu anhel secret de respondre, malgrat la meva voluntat de descobrir totes les vicissituds dels versos, no vaig poder articular el mot exacte. La vida era literatura, ho sabia, la vida era literatura just quan l'albada començava a despuntar i els vidres a la meva sang començaven a desfer-se, i tanmateix, no era capaç d'endinsar-m'hi i alçar-me com a missatger dels mots, virtuós, excels, el gestant d'una prosa diferent, colpidora.
Derrotada, no únicament per la veritat si no també pel temps i els primers raigs de sol, vaig entrar a la llar amb el cap cot, percebent el terrible desengany. Els mots paulatinament m'abandonen. En la meva prosa hi descobreixo faltes que m'avergonyeixen. Les meves mans ja no transcriuen les paraules que antany emanaven de mi, sense pausa, amb la brutalitat pròpia de l'adolescent. Ni tan sols sé esbossar correctament les imatges que dins meu letarguen. La vida és literatura, sí, però precisament no la meva.


2 comentaris:

Miquel Casellas ha dit...

Al final t'atropellarà la vida.

L'elefant ha dit...

Vull pensar que hi ha alguna cosa més, i no és fe, intento ser sensata, però no quan intento escriure, és clar.