Totalmente A Favor

De la Roma que ens va veure créixer ja no en queda res. Just quan vaig sortir a coberta - el mar davant nostre, devastador, insondable - se'm tacà l'abric amb quelcom negre, profund. Vaig creure que era el signe inequívoc que passaria alguna cosa terrible, tràgica. Però no vam naufragar i rèiem al arribar al port de Gènova. No puc dir amb exactitud que passà després. Només recordo les nostres mandíbules desencaixades, el pas del temps, les nits en vela, l'assumir-se en una melangia difícil d'arrancar de la pell. Tan sols vaig proferir un únic lament, que tanmateix, esquinçà la tela de la gran obra mestra que preveiem començar a la tornada. Tampoc recordo si la pluja que queia sobre Florència era certa. En realitat, no puc assegurar que hi fos, en algun moment, a Itàlia. La dissolució d'aquests records en els anys s'assembla a la desaparició d'una gota de sang en l'aigua que tan desesperadament buscàvem, encara més temps enrere. Tot ha vingut, aquests mots, aquesta indecisió, aquests dubtes en dibuixar el que sí vaig viure, en la certesa que els dies passen de forma excessivament ràpida. I aquest fet em comença a produir una profund temor. Però sí, vaig travessar Roma sencera i vaig contemplar la seva lluminària des d'un autobús. Vaig escriure quatre frases a Florència, vaig caminar sobre els canals de Venècia. Malgrat viure-ho, ara ja no importa. La distància, aquest rellotge que tot ho engoleix, que tot ho destrueix, ha conferit a aquestes vivències una aura de somni, d'irrealitat. Ara més que mai poso en dubte la meva existència.