Totalmente A Favor

Neix el món dintre l'ull i el cor batega amb la desgana del que es sap condemnat, per sempre. Beure de la mateixa copa dels que odies i sentir el tacte fred de la pell morta d'aquell que et serveix el cafè just en el moment anterior a la sortida del sol. Quan camino, intentant no caure fulminada al procurar no precipitar-me dins l'abisme que s'estén a la meva esquerra, els colors es fusionen i bufa un vent gèlid, com el d'avui. He arribat, enlloc, i plovia. I m'he sabut perdre, amb un virtuosisme que m'ha fet témer pel meu retorn a la llar, sempre càlida, sempre deserta. Sigui com sigui, he parlat i he sentit com les paraules em devoraven. De la carn, de la sang n'han extret la matèria necessària per a sobreviure i jo he marxat, indiferent a tot, aliena a la vida mateixa, essent només os. I en la primera ràfega de records m'he convertit en pols (pols a la pols, temps al temps) i allunyant-me en l'aire, he callat, també per sempre. Però tot són intents frustrats i al capdavall, la poesia és tan defectuosa, tan inexacte que resulta impossible plasmar tot allò que s'esdevé dins un mateix. Així que cosir-se els llavis, esquinçar-se la pell i traçar l'última línia d'una obra que agonitza i mor és la única solució que ens estalviarà les cadenes, les manilles, la tortura. La vida. La vida. Aquesta vida, la nostra vida. Això que ara construïm dia rere dia, somriure rere somriure, silenci que amaga totes les paraules que batallen per a sortir. La nostra vida. La vida que quedarà sepultada sota el temps i l'oblit, que es devorarà a si mateixa; la vida que, a la llarga, ens acabarà fent tan de mal, tan dolor que renegarem d'allò viscut. La vida.