28.1.09

Ningú ens assegurà que fos fàcil. Ningú ens assegurà comprendre les accions dels altres o no compadir-nos d'aquells que agonitzen. Som els hereus d'una tradició que ha quedat materialitzada avui, abans del migdia, en una cova humida i fosca amb sòl de marbre. Les similituds han esdevingut tan insoportables que he claudicat: pres del dolor només he sigut capaç d'emmudir i deixar passar el temps entre maldestres arguments laboralistes, buits. Segurament, el sentit a tot plegat és reconèixer que no vaig cloure els ulls quan era preceptiu. Demà voldré caminar per la platja en silenci. Demà voldré asseure'm en alguna església, absort en la contemplació de com la llum s'escola a través dels vitralls, meravellat de la fe dels demés, desconeguts tots plegats, aliens a mi. En certa manera, és sentir la basarda del vincle, ja perpetu i irremeiable. Tanta armonia afectiva, tanta transmissió de sentiments provoca que totes les furioses ones colpegin sobre la sorra que jo regno. Al final, acabo sent coronat amb espines i sacrificat en favor de la resurreció de la carn. No importa res, si ho vols preguntar. Ni tu, ni jo ni totes aquestes xarxes i teranyines que ens ofeguen, ni el nostre futur, ni totes les paraules que jo pugui escriure't en aquella moleskine regalada. Jo ja vaig vessar-me antany. Tu t'asseques poc a poc, a cops de tragèdia.


2 comentaris:

Alegria De La Huerta ha dit...

... i per què m'hi sento tan identificada o potser m'hi vull sentir. La moleskine regalada ja va passar d'any i amb aquesta tot allò que vaig vessar i bessar, desfondada que em vaig quedar... la tragèdia. Gràcies de nou...

Miquel Casellas ha dit...

NO, més tragèdia, no. Ja tenim la crisi.