Ahir parlava de la possibilitat dels bombardeigs aeris. Avui he deixat que la pluja em mullés, tot passejant prop Santa Maria del Mar. Demà sentiré la temptació respirar prop meu, just quan l'últim tren de la nit entri a l'estació. Veurem com les rates s'escapoleixen d'una mort segura, i, no obstant, nosaltres ens sentirem tan presos pel teixit obscur que reconvertirem la nostra existència en una suma aritmètica igualada a zero. Els límits a l'infinit no coneixen els preceptes legals on emparar la nostra pretensió auto-destructiva. Jo sóc el fum i l'embriaguesa de qualsevol divendres a la nit. Nosaltres, tots, som els hereus (els esclaus) de totes les tradicions absurdes. No hem entrat i desconec ben bé el perquè. Tanmateix, de lluny sentia la seva veu. L'he compadit. Tanta solitud. Tantes ombres esperant en el xamfrà, tants regals que acaben tornant-se invisibles. Som humans i cobejam allò que ens pugui fer esdevenir més importants. Com retreure'ns el nostre comportament al rebutjar l'ampolla de vi més econòmica? Sigui com sigui, tot està tintat per la més absoluta indiferència: els núvols, la pluja, aquest sabor agre als llavis, les promeses sobre el futur que s'abalança de forma irremeiable. Cal aturar-ho tot, suspendre-ho i entrar dins l'església i asseure's i pensar, no en Déu, no en la fe si no en la vida mateixa, la meva, la nostre, la d'aquells que en comptes de somriure'ns ens apunyalen.
totalmenteafavor@gmail.com
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.